Hi sobra visceralitat

Repassant la bolgesfera castellarenca he anat a parar al blog de la regidora Gatell.
Llegint el seu post del dia 5 d'agost en el qual feia el seu particular resum de com havia anat el passat Ple del 22 de juliol ( http://montsegatell.bloc.cat/post/14835/231045 ), em va venir al cap un article que vaig llegir fa uns mesos de Josep-Maria Terricabras, en el qual feia una reflexió sobre el paper dels sentiments i la seva manipulació amb finalitats polítiques.
Crec que la companya regidora ha caigut en el parany (de manera fortuïta o voluntària), de barrejar idees i sentiments, bastant matusserament per cert, amb la finalitat d'alimentar els baixos instints dels seus fervents seguidors. Per mi és un camí equivocat de fer política.
Aquí teniu l'article d'en Terricabras. És una mica llarg, però crec que val la pena.


Idees i sentiments
DILLUNS, 17 DE MARÇ DEL 2008

Un bon amic que em manté informat del que està “de moda” pel món -ell sap que sovint bado- m’explica la importància que en els darrers temps està tenint el corrent anomenat “storytelling” (explicar històries), corrent que, és clar, també ve dels EUA. Entre polítics i mànagers en general s’ha imposat l’opinió que el gran públic no en vol saber res de les idees -ells pensen que aquest gran públic és incapaç d’entendre-les i de seguir-les-, i que s’estima més que li expliquin històries, que li toquin el cor amb sentiments i emocions. Així és com es fan les campanyes electorals, així és com es fan els anuncis en els mitjans audiovisuals, aquests són els missatges religiosos, socials, comercials, etc.
Jo no hi entenc gens en això del màrqueting, però em sembla que conservo una mica de sentit comú i que, fins i tot, sé una mica d’història de la cultura. Explicar històries és el que s’ha fet sempre, a casa -abans, a la vora del foc- i a l’escola -precisament l’antiga “història sagrada” n’era un bon exemple-, i el que ha servit durant segles per fer arribar determinats missatges a la població. Els mites de tota mena, les tragèdies gregues i les paràboles de la tradició evangèlica buscaven precisament la identificació de l’oient amb una determinada història, que l’havia de commoure i de captivar, que li havia d’arribar al cap i al cor.
Des de l’èxit del llibre “Intel·ligència emocional”, s’ha revifat la importància de les emocions. Cert, són molt importants en la nostra vida, de fet, són decisives. El llibre i el corrent emocional han recuperat sortosament la idea que la intel·ligència té molt a veure amb les emocions. Malauradament, alguns no n’han tret la conseqüència que, a la inversa, les emocions també tenen molt a veure amb les idees. És a dir, que idees i emocions estan entortolligades i que els humans no estem escindits, partits, dividits, en éssers lògics -intel·lectuals- i éssers sentimentals -emotius- sinó que som una unitat complexa, barrejada, en la qual ens convé destriar cada vegada el pes dels diversos arguments que fem servir, la importància dels estímuls que rebem, la força d’allò que projectem.
Em sembla, doncs, esplèndid que es doni importància als sentiments. El que és realment important és desemmascarar la mala intenció que tenen alguns dels que ho fan: perquè els sentiments i les històries no són mai neutres -ho sabien els mites, les tragèdies i les paràboles-, sinó que sempre porten missatges i idees. No sóc dels que creuen que la gent és incapaç de pensar. Sí, però, que, així com es pot ajudar a aguditzar la capacitat de pensament de la gent, també es pot contribuir a esmussar aquesta capacitat. I els que venen -productes del tipus que sigui, també productes polítics i morals- sembla que estan cada dia més interessats a passar de contraban les seves idees a través d’eslògans més o menys emotius, més o menys cordials, a fi que la gent hi quedi atrapada i no vagi més enllà de la superfície. Això mateix, però, em fa tenir esperança: si volen que el producte passi d’amagatotis no és perquè pensen que la gent és incapaç de pensar, sinó perquè estan convençuts que n’és capaç i que, si no emboliquessin visceralment el producte, aquest no passaria.
Em sembla molt bé que tots subratllem que idees i sentiments van junts, molt junts, i que sovint és dificilíssim destriar-los, de vegades fins i tot és impossible separar-los. Alguns, però, es volen dedicar a abonar el sentiment com a eina d’irracionalitat i de control de la població. A mi, em sembla imprescindible abonar-lo com a eina d’humanitat, de concreció de les idees, procurant que sempre es vegi que això que anomenem “idees” i “sentiments” no són sinó dos accents diferents d’una única realitat humana. Al capdavall, les idees ens han de fer sensibles, i els sentiments ens han d’ajudar a ser més lúcids.

Josep-Maria Terricabras, catedràtic de filosofia de la Universitat de Girona i Director de la Càtedra Ferrater Mora de la Universitat de Girona