A l’amic Manel (extended version)

La setmana passada vaig tenir l’honor que un dels factòtums i gurus de l’urbanisme vallesà em dediqués unes ratlles en aquest setmanari escrites des dels intestins.
En Manel Larrosa va considerar necessari estirar-me les orelles, o més concretament, fotre’m un calbot, per un article meu en el qual defensava la bondat de la connexió de la carretera de Castellar (B-124) amb l’autopista C-58 mitjançant la construcció d’un dels trams de l’autovia orbital o quart cinturó que coincideix amb el traçat del què en un futur serà la continuació de la Ronda Oest de Sabadell.
Entenc l’enuig que pot provocar al “vell ex-regidor” el fet que un “regidor novell” defensi la necessitat de la construcció d’un tram d’una infraestructura d’aquestes característiques, tenint en compte els anys de lluitar-hi en contra que porta a les seves esquenes l’ex-edil.
També puc entendre que en un atac de megalomania s’atribueixi la “paternitat cultural” única del fet que en un futur els Ferrocarrils de la Generalitat puguin arribar a Castellar i es situï, una vegada més, moralment a anys llum per sobre d’un servidor i dels successius governs de la Generalitat que des de fa anys que han treballat per assolir aquesta fita. És una cosa que acostuma passar quan t’erigeixes guardià de les essències, el bé suprem i la veritat absoluta.
El debat del quart cinturó és un debat de país que porta dècades de reflexió amb interessants aportacions del Sr. Larrosa i d’altres “especialistes” en la matèria que de ben segur han permès millorar el projecte inicial, però que han conduït la política d’infraestructures d’aquest país al immobilisme.
Sr. Larrosa i acòlits, per fer una truita s’han de trencar, com a mínim, un ou. Qualsevol infraestructura que es construeixi té necessàriament un impacte territorial i mediambiental (fins i tot l’arribada del tren). El que hem de vetllar entre tots és per reduir al màxim aquests impactes i fer que les infraestructures a construir s’adaptin al màxim a les necessitats i a la realitat de cada territori.
És obvi que aquest és un projecte ple de peculiaritats, problemàtiques locals i interessos contraposats que s’arrosseguen des de fa anys. També és obvi que la seva construcció no serà el final dels problemes de mobilitat del Vallès i que hi haurà d’haver altres intervencions tant en les infraestructures viàries com en les ferroviàries que permetin aconseguir una mobilitat interna i externa de l’àmbit vallesà més sostenible i eficient. En aquest sentit, l’autovia orbital, independentment del format i el traçat que finalment tingui, és necessària però no suficient.
Conec el Sr. Larrosa i estic convençut que les desqualificacions contra la meva persona que va vessar en el seu escrit van ser redactades a cop calent. Em nego a creure que l’únic argumentari que pugui eximir contra la construcció de l’autovia orbital sigui lapidar matusserament les opinions d’un “novell regidor” de poble.
Jo cap a ell només tinc paraules d’admiració professional i respecte personal.