Efectivament Sr. Cardús

Efectivament Sr. Cardús,

comparteixo la seva anàlisi que, fins hi tot, és aplicable al cas de Castellar.

"Visca la democràcia formal

La legitimitat política forta, la que permet governar, és la que donen les urnes. La democràcia més real que tenim és la que s’expressa en l’acte de votar, que és una acció veritablement transformadora i que en cap cas no es pot confondre amb donar una opinió per reflexiva que sigui però que no comporta la responsabilitat de qui pren una decisió. Encara més: allà on hi ha un sistema democràtic, cap altra acció política de cap mena, de moment, no ha aconseguit l’aprovació compromesa de tants ciutadans. I, sobretot, cal tenir present que un vot no és un SMS, ni un toc, ni un tuit. La democràcia real, no ens enganyem, no és 2.0, ni és un lip-dub ni un event ni una parade. De la mateixa manera que no ens podem alimentar amb un bistec de vedella virtual, la democràcia real és de metacrilat i està plena de paperetes impreses dins d’un sobre. Afortunadament, el principi “un individu, un vot” encara no ha estat substituït per “un individu, un compte al Facebook”.

Val la pena recordar aquestes quatre idees bàsiques perquè, darrerament, sembla que les necessàries i justes crítiques a les febleses de l’actual política democràtica, més que no portar-la a rehabilitació o a regeneració, la condueixen a l’escorxador. Certament, la defensa radical de les urnes no significa de cap manera considerar que amb un vot cada quatre o cinc anys i el buit entre una convocatòria electoral i l’altra n’hi hagi prou. Entre elecció i elecció hi ha d’haver temps i espai per al control, el matís, la recomanació, l’advertència, el recordatori, la protesta o la desaprovació. Però la legitimitat de l’acció de govern ni la dóna ni la pren una gran manifestació ni una concentració sonada de significació confusa que, d’altra banda, solen ser resultat de la superposició d’opinions subjectives i vagues i de malestars incerts que sumen interessos contradictoris. La democràcia ha de tenir espai per al crit, però un crit mai no ha de substituir una decisió precisa presa davant d’un dilema concret, conscient de les seves conseqüències. Els governs, per tant, es deuen als electors i ho han de fer complint els programes electorals abans que no pas atenent a les manifestacions o les vagues, absolutament legítimes, però només orientadores i útils per navegar a favor del compromís adquirit. I mai no hauríem de deixar que els qui han perdut a les urnes, ni quan aquests perdedors som nosaltres mateixos, entrin a governar per la porta del darrere. La defensa d’una victòria electoral legítima incumbeix també els qui han estat derrotats. I les pròpies idees és a les urnes que es defensen i es transformen en poder legítim.

Sostinc tot això encara commocionat per la ingenuïtat dels que han volgut veure en les concentracions en algunes places de les nostres ciutats un gran moviment de regeneració política alternatiu. Especialment m’ha incomodat, intel·lectualment parlant, els elogis a la suposada espontaneïtat, que sembla que hauria de fer més pura l’expressió política. L’espontaneïtat és un concepte sociològicament inconsistent, llevat que apunti al caos i la confusió. Considerar espontània l’aglomeració de gent en una plaça després de l’amplificació mediàtica de la que va ser objecte des de les primeres hores és tant com considerar espontània i lliure la decisió dels qui s’enganxen al Sálvame de luxe, La noria o al Punto pelota. Però és sobretot ingenu creure que a la veritat, la raó o la justícia s’hi arriba a través d’un diàleg reduït a un simple intercanvi d’opinions, com si aquests grans ideals fossin resultat d’una mitjana aritmètica d’opinions subjectives, poc o molt afortunades. No es pot banalitzar el diàleg reduint-lo a una conversa de sobretaula o a un exercici escolar. Tots plegats som ara víctimes d’una llarga temporada d’imperi del relativisme subjectivista que ha fet creure que qualsevol opinió era respectable sempre que algú la sostingués, o que davant de l’enorme dificultat de saber la veritat, n’hi havia prou dictaminant-ne la inexistència.

És arran d’aquesta mena de confusions que hi ha qui pot pensar que és més “autèntica” l’espontaneïtat que la convenció organitzada i regulada amb normes clares i transparents. És a dir, que hi hagi qui contraposi la democràcia formal a la real. O qui cregui que s’arriba abans a la justícia o al benestar per la conversa apassionada que pel treball constant i feixuc. I no: la democràcia es fa real a través de la convenció formal, del diàleg reglamentat, del pensament crític i contrastat. Aquesta és la seva força, i per això pot fer fora governs consolidats durant més de trenta anys en un ajuntament, o pot referendar governs dirigits per presumptes corruptes o pot posar al capdavant d’uns resultats una coalició que fins fa deu dies un tribunal considerava terrorista. Sense democràcia real, tot això seria impossible.

Després de les eleccions de diumenge, en les que s’ha demostrat quina és la voluntat de la majoria de ciutadans en cada àmbit de poder polític, es fa necessari reprendre aquesta mena de reflexions si no es vol quedar atrapat en la perplexitat dels qui, víctimes de les seves confusions, no són capaços d’entendre ni d’acceptar uns resultats electorals, que per bé i per a mal, són clamorosos. Precisament perquè la realitat és complexa, no podem funcionar amb estructures simples. Per dir-ho amb un exemple: o els indignats han votat al Partit Popular, o ni els uns ni els altres són allò que voldrien els nostres prejudicis."

Salvador Cardús a La Vanguardia del dia 25/05/2011