Quo Vadis Europa?

En temps de crisi econòmica, i de vegades quan el Barça no guanya, s’instal·la en el si de les societat una espècie de depressió col·lectiva que fa que el futur es vegi molt més negre del què és en realitat. Portem mig any que la paraula més repetida en tots els telenotícies i més escrita en els diaris és “crisis”, i com no podia ser d’altra manera, el discurs ha calat en el subconscient de tots i cada un de nosaltres.
Històricament i arreu del món, els períodes de crisis (que en llatí vol dir “canvi”) s’han superat realitzant apostes valentes a nivell econòmic o després de reconversions traumàtiques del teixit productiu dels països en qüestió. Però un fet que és repeteix en tots els casos és l’existència d’un cap visible capaç de generar il·lusió i d’aglutinar al conjunt de la societat darrera seu per afrontar el problema. Parlem de persones amb capacitat de lideratge i amb una imatge personal, que per si sola, és capaç de generar la confiança necessària per tirar endavant, més enllà de les iniciatives reals que dugui a terme.
Això és el què està passant actualment amb Barack Obama als Estats Units, el què va significar Churchill per un Regne Unit en plena segona guerra mundial, Kennedy en plena guerra freda, el Felipe González de l’any 82 o el general de Gaulle quan va ser el Cap de govern de la França lliure durant l’ocupació nazi.
Europa ara afronta un moment delicat i a l’horitzó no s’entreveuen lideratges amb aquestes característiques. Estem en un moment clau i de moment Europa “navega” a la deriva.