A classe al (fred) aire lliure

Mentre aquí tanquem les escoles quan el fred es fa més intens, a d'altres bandes obren les finestres de les aules.

A veure quan tardem en importar aquesta idea...
Algun pare/mare, dels “guais”, segur que ja hi dóna voltes...

Beatriz Navarro a la Vanguardia aquest cap de setmana

“A classe al (fred) aire lliure

El que resulta normal en una escola és que, quan els nens entren a classe, es tanqui la porta. Però a l’escola de Sint Ludgardis, en un bosc de l’est de Bèlgica, els professors apugen les persianes i obren les finestres de bat a bat. És una de les poques escoles a l’aire lliure que queden a Europa. I ni l’onada de fred siberià que aquests dies afecta Bèlgica els ha fet canviar els costums.

“La clau és no agafar fred als peus, per això les classes tenen calefacció per sòl radiant”, explica Eddy Smedts, a sis graus sota zero, al pati de l’escola. Les aules estan orientades al sud i tenen persianes o vidrieres mòbils que s’obren així que comencen les classes perquè hi entri l’aire. Quan els nens surten al pati, es tanquen perquè s’escalfin.

A l’interior de la classe la temperatura mitjana és de 10 graus, una mica més baixa per als qui s’asseuen al costat de la finestra. “Fred? No, no n’hi ha per tant…”, explica l’eva, d’onze anys. Fins a sis o set capes es posa cada matí per anar a classe: roba interior tèrmica, samarretes, folre polar, jersei, armilla, botes de neu, bufandes, gorres, guants… Els fan falta, sobretot, quan són dintre; quan surten al pati i es posen a jugar comencen a treure’s les capes.

“De vegades no sento els dits i és difícil escriure”, diu tímidament un nen de vuit anys, l’únic del grup que admet que passa “una mica de fred” aquests dies. Les classes dels més petits sí que estan tancades la major part del temps quan es registren temperatures extremes com les que l’onada de fred ha portat a Bèlgica (fins a -16 º a la nit). El que és normal és que n’hi hagi prou amb fer exercicis d’escalfament i jocs de mà de tant en tant.

“No es despisten més que en una classe tancada”, assegura la mestra, Griet, acostumada a fer classe amb abric, guants i bufanda. Fa tretze anys que treballa a l’escola i admet que, quan arriba a casa, de seguida li falta l’oxigen i es posa a obrir finestres. “Els nens no es queixen i els pares tampoc, ho han triat ells”. Alguns en van ser alumnes i ara porten els seus fills a aquesta escola. “Valoren l’experiència de llibertat i de contacte amb la naturalesa que van tenir de nens”, afirma el director. L’aire fresc, afegeix, és més sa i això es nota en el fet que hi ha menys absències per malaltia que a la mitjana d’escoles de Flandes.

En contra del que es pot pensar, aquest no és un centre freqüentat per nens grenyuts de famílies hippies. Al contrari. Es tracta d’una escola pública, catòlica i subvencionada, amb un enfocament tradicional de l’ensenyament i alumnes amb uniforme. Crida l’atenció l’absència de nens d’origen immigrant. “És normal, l’escola està oberta per a tothom, però a la zona on som n’hi ha pocs”, constata el director de l’escola , situada al mig d’un bosc esquitxat per elegants mansions a la rica localitat de Schilde.”

Les escoles a l’aire lliure no són un fenomen nou. El moviment va sorgir a començaments del segle passat a Alemanya, sobretot per raons de salut, però també per dur a la pràctica ideals com el de Rousseau, per a qui la millor escola era l’ombra d’un arbre.

La tuberculosi causava estralls en aquells temps i la idea de treure els nens de la ciutat i portarlos, literalment, al camp es va estendre ràpidament per tot Europa; a Espanya n’hi va haver algunes a Barcelona (a Sant Pol de Mar, per exemple), Madrid i Andalusia, relata l’arquitecta Rosa María Añón Abajas en una obra recent. Després de la Segona Guerra Mundial, van desaparèixer del mapa a poc a poc.

“En generalitzar-se l’ús de vacunes i desenvolupar-se antibiòtics contra la tuberculosi van desaparèixer els motius mèdics per a l’existència d’aquestes escoles. Des del punt de vista pedagògic també havien perdut part de la seva rellevància”, afirma Geert Thyssen, pedagog i autor d’una tesi doctoral sobre el tema.

A Bèlgica aquests centres són una autèntica raresa (en queden només tres, amb uns 2.000 alumnes en total) i estan acostumats a rebre periodistes, sobretot a l’hivern. “Quan arriba el sol i la primavera –apunta el director– som els primers de notar-ho”.