Olga Lanau

Vaig conèixer l'Olga Lanau, Directora General de Prevenció d'Incendis i Salvaments, la fatídica nit del 12 de juliol del 2008 en una inhòspita sala d'espera de la Vall d'Hebron. Unes quatre hores abans, el camió dels bombers voluntaris del Parc de Castellar del Vallès havia sortit recte de la corba de Can Pagès amb el trist balanç que tots sabem.
Era gairebé la una de la matinada, i la primera imatge que vaig tenir d'ella va ser asseguda al costat d'una de les esposes dels bombers ferits, agafant-li la mà mirant de consolar-la. A la sala només hi havia, a part d'ella, set o vuit persones, totes familiars dels bombers ferits.
Més tard, vers les tres o les quatre de la matinada, la vaig trobar de nou al Parc de Bombers de Castellar fent costat al grup de voluntaris moralment destrossat.
Des de llavors, hem tornat a coincidir en un parell d'ocasions, l'última el dia que els Bombers Voluntaris de Castellar van rebre la Medalla de la Vila.
Abans d'ahir, llegia a La Vanguardia que va passar tot un dia als jutjats de Gandesa fent costat als bombers citats a declarar per l'incendi forestal d'Horta de Sant Joan.
No tinc elements objectius per jutjar, amb coneixement de causa, la feina feta per la Sra. Lanau al capdavant de la Direcció General, tanmateix però, crec que la seva tasca de proximitat i recolzament als bombers en moments difícils, la converteixen en un exemple a seguir per aquells que considerem que els polítics, per molt "alt càrrecs" que siguin, han d'estar al costat de les persones que treballen a les seves ordres a les verdes i a les madures.
Des d'aquí, el meu reconeixement a la seva manera d'entendre i "humanitzar" les responsabilitats que li pertoquen al capdavant del Cos de Bombers de la Generalitat.