" Tot els surt bé a les persones amb un caràcter dolç i alegre"

Voltaire (1694-1778) . Filòsof i escriptor francés

27 de febrer 2012

D'acord amb en Cayo Lara....

...sense que serveixi de precedent...


La voz de Galícia

El coordinador general de IU, Cayo Lara, ha dicho hoy que el duque de Palma, Iñaki Urdangarin, «está haciendo más por la República que hemos hecho muchos a lo largo del tiempo», en referencia a su papel en el supuesto desvío de dinero público del Instituto Nóos.

24 de febrer 2012

Reflexió

Davant aquesta notícia, un lector fa aquesta reflexió (faltes ortogràfiques incloses):

"A ver si lo entiendo . Estamos en crisis , porque los bancos no tienen liquidez para ofrecer creditos a las empresas , pero .....alehop ; ahora se sacaran 30.000 M € , para que las administraciones publicas paguen a los proveedores . Los bancos obtendran el dinero del BCE ( que es dinero publico ) al 1% , y se lo prestaran a la administracion a un 3 , 4 , 5 % o vaya usted a saber .El dia que a la mayoria nos de por pensar estas cosas correra la sangre"

23 de febrer 2012

¡Hagan juego, señores!



No tinc criteri per saber si el projecte d'Eurovegas és o no interessant.
Com jo, el 99,99% de la població d'aquest nostre país anomenat Catalunya, tampoc no té l' informació suficient per pronunciar-se amb coneixement de causa.
Dit això, accepto apostes a veure quan es tardarà a crear una plataforma en contra.
Jo aposto que els "amics del NO preventiu" ja estan fent un bloc i han comprat un domini web per llençar la campanya en contra.

17 de febrer 2012

La nostra brigada

El nostre poble té la sort de comptar amb una sèrie de professionals que no sempre sabem valorar. Jardiners, paletes, llauners, fusters, mecànics... es lleven cada matí amb l’objectiu de vetllar perquè allò que és de tots es mantingui en bones condicions.
Bona part de les tasques diàries que es desenvolupen a l’Ajuntament i que necessàriament després es traslladen a la ciutadania les duen a terme les persones que conformen la brigada municipal.
Com bé saben ells, la seva feina com a treballadors municipals, és una de les més exposades a la valoració dels ciutadans. El fet d’anar uniformats i estar moltes hores a l’espai públic, els fan fàcilment identificables i són la primera, i a vegades l’única imatge que la immensa majoria dels ciutadans tenen dels que ens dediquem a la “cosa” pública del municipi (característica compartida amb la policia municipal).
Aquesta sobreexposició fa que la seva tasca sigui susceptible de ser fiscalitzada per tots i cada un dels 23.000 ciutadans i ciutadanes de Castellar.
Com és, malauradament, normal en aquest país, la seva feina quotidiana rep més crítiques que elogis. Però recentment, i arran de l’episodi de nevades i fred que hem viscut les últimes setmanes, multitud de veïns/veïnes, m’han fet arribar la seva felicitació per la tasca que s’ha dut a terme per mantenir els carrers en perfecte estat i completament lliures de neu i de gel.
Si bé és cert que en aquesta labor també hi ha participat de manera cabdal la policia municipal i els bombers voluntaris, permeteu-me que aquesta vegada focalitzi aquest reconeixement en la brigada municipal. Un col·lectiu de persones, dedicades, moltes vegades més enllà de la seva obligació, a millorar les condicions de l’espai públic de la nostra vila.

Moltes gràcies.

08 de febrer 2012

Què en pensen els abandarats del NO?

M'agradaria saber què opinen d'aquest article els del NO a ....
Can Bages, ATLL, setena escola, AREs, pedrera, camí de Can Casamada, desdoblament de la carretera, Quart Cinturó/Ronda nord de Sabadell/B-40/Autovia orbital, estació de tren, carrers de vianants, Martorell-Figueres...


L'auge de la cultura del "no"(Ramon Folch, El Periodico 7/2/2012)
o aquí (tot i que es veu pitjor)...
L'auge de la cultura del "no" (Ramon Folch, El Periodico 7/2/2012)

06 de febrer 2012

A classe al (fred) aire lliure

Mentre aquí tanquem les escoles quan el fred es fa més intens, a d'altres bandes obren les finestres de les aules.

A veure quan tardem en importar aquesta idea...
Algun pare/mare, dels “guais”, segur que ja hi dóna voltes...



Beatriz Navarro a la Vanguardia aquest cap de setmana

“A classe al (fred) aire lliure

El que resulta normal en una escola és que, quan els nens entren a classe, es tanqui la porta. Però a l’escola de Sint Ludgardis, en un bosc de l’est de Bèlgica, els professors apugen les persianes i obren les finestres de bat a bat. És una de les poques escoles a l’aire lliure que queden a Europa. I ni l’onada de fred siberià que aquests dies afecta Bèlgica els ha fet canviar els costums.

“La clau és no agafar fred als peus, per això les classes tenen calefacció per sòl radiant”, explica Eddy Smedts, a sis graus sota zero, al pati de l’escola. Les aules estan orientades al sud i tenen persianes o vidrieres mòbils que s’obren així que comencen les classes perquè hi entri l’aire. Quan els nens surten al pati, es tanquen perquè s’escalfin.

A l’interior de la classe la temperatura mitjana és de 10 graus, una mica més baixa per als qui s’asseuen al costat de la finestra. “Fred? No, no n’hi ha per tant…”, explica l’eva, d’onze anys. Fins a sis o set capes es posa cada matí per anar a classe: roba interior tèrmica, samarretes, folre polar, jersei, armilla, botes de neu, bufandes, gorres, guants… Els fan falta, sobretot, quan són dintre; quan surten al pati i es posen a jugar comencen a treure’s les capes.

“De vegades no sento els dits i és difícil escriure”, diu tímidament un nen de vuit anys, l’únic del grup que admet que passa “una mica de fred” aquests dies. Les classes dels més petits sí que estan tancades la major part del temps quan es registren temperatures extremes com les que l’onada de fred ha portat a Bèlgica (fins a -16 º a la nit). El que és normal és que n’hi hagi prou amb fer exercicis d’escalfament i jocs de mà de tant en tant.

“No es despisten més que en una classe tancada”, assegura la mestra, Griet, acostumada a fer classe amb abric, guants i bufanda. Fa tretze anys que treballa a l’escola i admet que, quan arriba a casa, de seguida li falta l’oxigen i es posa a obrir finestres. “Els nens no es queixen i els pares tampoc, ho han triat ells”. Alguns en van ser alumnes i ara porten els seus fills a aquesta escola. “Valoren l’experiència de llibertat i de contacte amb la naturalesa que van tenir de nens”, afirma el director. L’aire fresc, afegeix, és més sa i això es nota en el fet que hi ha menys absències per malaltia que a la mitjana d’escoles de Flandes.

En contra del que es pot pensar, aquest no és un centre freqüentat per nens grenyuts de famílies hippies. Al contrari. Es tracta d’una escola pública, catòlica i subvencionada, amb un enfocament tradicional de l’ensenyament i alumnes amb uniforme. Crida l’atenció l’absència de nens d’origen immigrant. “És normal, l’escola està oberta per a tothom, però a la zona on som n’hi ha pocs”, constata el director de l’escola , situada al mig d’un bosc esquitxat per elegants mansions a la rica localitat de Schilde.”

Les escoles a l’aire lliure no són un fenomen nou. El moviment va sorgir a començaments del segle passat a Alemanya, sobretot per raons de salut, però també per dur a la pràctica ideals com el de Rousseau, per a qui la millor escola era l’ombra d’un arbre.

La tuberculosi causava estralls en aquells temps i la idea de treure els nens de la ciutat i portarlos, literalment, al camp es va estendre ràpidament per tot Europa; a Espanya n’hi va haver algunes a Barcelona (a Sant Pol de Mar, per exemple), Madrid i Andalusia, relata l’arquitecta Rosa María Añón Abajas en una obra recent. Després de la Segona Guerra Mundial, van desaparèixer del mapa a poc a poc.

“En generalitzar-se l’ús de vacunes i desenvolupar-se antibiòtics contra la tuberculosi van desaparèixer els motius mèdics per a l’existència d’aquestes escoles. Des del punt de vista pedagògic també havien perdut part de la seva rellevància”, afirma Geert Thyssen, pedagog i autor d’una tesi doctoral sobre el tema.

A Bèlgica aquests centres són una autèntica raresa (en queden només tres, amb uns 2.000 alumnes en total) i estan acostumats a rebre periodistes, sobretot a l’hivern. “Quan arriba el sol i la primavera –apunta el director– som els primers de notar-ho”.