Que tothom hi digui la seva...

Quan no es té l'orgull inofensiu d'explicar les coses als altres, és que es té la vanitat idiota de creure's incomprès. En nom dels principis higiènics més elementals, convé que tothom hi digui la seva. Després, el temps, amb el garbell de granet fi, dirà l'última paraula.

Josep Pla (Palafrugell 1897-Llofriu 1981)

Gestionem bé l’aigua ara que plou

En el darrer Ple vam aprovar dues iniciatives que tenen per objectiu millorar la gestió dels recursos hídrics al nostre municipi. D’una banda, la modificació de l’ordenança d’estalvi d’aigua vigent des del 2008 i de l’altra, la creació del servei de manteniment del clavegueram que ha de garantir, en un futur, una millor gestió de les aigües residuals que generem al municipi.

Normalment, aquest tipus d’iniciatives de caràcter medi ambiental es tiren endavant quan hi ha urgències o en situacions difícils. En aquest cas però, hem impulsat aquests dos temes quan s’havia de fer. Els hem impulsat quan el municipi està rebent un episodi important de pluges i quan els aqüífers que abasteixen Castellar es troben en uns nivells més que acceptables i no hi ha cap urgència ambiental en matèria de sanejament.

La gestió cicle integral de l’aigua requereix una bona planificació a llarg termini per tal de garantir que, progressivament, tant els consums com les incidències en la gestió de la xarxa de sanejament del municipi vagin disminuint.

L’aigua, com a recurs escàs és, conjuntament amb l’energia, un pilar indispensable per a la vida i per al desenvolupament sostenible de les activitats econòmiques. Per això, més enllà de gestionar el creixent consum d’aigua, cal replantejar-ne les necessitats d’ús.

En aquest sentit, des de l’ajuntament ens fixem com a una prioritat la promoció d'una nova cultura de l'aigua; és a dir, d’un nou model de gestió i consum d’aigua basat en els principis de moderació, eficiència, estalvi i reutilització. Només així, des del territori i actuant localment, podrem fer front a un dels majors reptes que tenim com a societat: l’ús eficient i respectuós d’aquest recurs finit.

25 anys de " À la ville du...."

Tal dia com avui...

"Tots els triomfs neixen quan ens atrevim a començar"

El nou antic Ajuntament

Durant els darrers mesos, i gràcies al Fondo Estatal para el Empleo y la Sostenibilidad Local, s’han estat realitzat els treballs per tal de poder recuperar, per l’ús públic, un dels edificis més destacables i nobles del nostre patrimoni arquitectònic: l’Antic Ajuntament.

Després d’uns anys d’oblit i degradació, el que va començar sent un cafè i va ser la seu de l’Ajuntament durant més de noranta anys, reneix com un equipament municipal renovat i modern, que acollirà a partir d’ara la seu de l’Arxiu Municipal i també disposarà d’espais polivalents, com l’antiga sala de plens, perquè les corals del municipi puguin assajar i hom hi pugui realitzar activitats diverses.

Per tal que els castellarencs i castellarenques poguessin redescobrir aquest edifici tant nostrat, el darrer cap de setmana es va realitzar una jornada de portes obertes coincidint amb la celebració de les Jornades Europees del Patrimoni. Més de dues-centes persones van apropar-s’hi i van poder gaudir, tot rememorant els vells temps d’esplendor, d’aquest majestuós edifici.

Afortunadament, Castellar gaudeix d’un important patrimoni arquitectònic. L’antic Ajuntament és una peça important de la nostra història i forma part de l’Inventari del Patrimoni urbà, arquitectònic, arqueològic i ambiental que es va presentar l’octubre de l’any passat.

Recuperar i posar en valor el nostre patrimoni és una tasca difícil i costosa que necessita la col·laboració, tant de l’administració com dels particulars que puguin ser-ne propietaris. Només conservant adequadament el llegat del nostre passat com a municipi, podrem afrontar amb solidesa i garanties d’èxit el nostre futur.

Article publicat a l'Actual

La dictadura de l'EXCEL

Vivim sota la dictadura de l'EXCEL.
Tant és gairebé tot. Gairebé tot si val. Només hi ha una cosa realment important: que el requadre del sumatori final doni = 0.
Potser aquesta dictadura és a temporal, però en època de vaques magres ens mostra la seva cara més salvatge, implacable i despietada.
Fa mesos que les agències de qualificació de risc, els augments del diferencial del deute, els sostres d'endeutament, les "optimitzacions" dels serveis públics o l'estabilitat pressupostaria, s'han convertit en la cançó de l'enfadós que tot ho monopolitza . Quina gota malaia per la moral d'un país.
És el ball que toquen. És poc agradable. La música és estrident i ja cansa. No sembla que hagi de tenir fi. Tots ballem amb desgana i pel què sembla, algú s'ha deixat clicada la tecla del "Repeat" de la cadena de música.

Bojan, Roma t'espera!

Una gran ciutat i un equip amb un gran himne t'esperen.
Molta sort i torna quan comencis a marcar gols.

Parets que parlen

Part de veritat...

Últim dia

Avui s'acaba el 8è mandat de la democràcia.
Demà, a l'hora de l'Àngelus , els 21 regidors i regidores que començarem la nova legislatura prendrem possessió i elegirem l'Alcalde-President de la Corporació als jardins del Palau Tolrà.
Serà un acte auster però amb una alta càrrega simbòlica.
Si no ho heu vist mai, us convido a venir.
Si ja ho heu vist, podeu venir també.

Efectivament Sr. Cardús

Efectivament Sr. Cardús,

comparteixo la seva anàlisi que, fins hi tot, és aplicable al cas de Castellar.

"Visca la democràcia formal

La legitimitat política forta, la que permet governar, és la que donen les urnes. La democràcia més real que tenim és la que s’expressa en l’acte de votar, que és una acció veritablement transformadora i que en cap cas no es pot confondre amb donar una opinió per reflexiva que sigui però que no comporta la responsabilitat de qui pren una decisió. Encara més: allà on hi ha un sistema democràtic, cap altra acció política de cap mena, de moment, no ha aconseguit l’aprovació compromesa de tants ciutadans. I, sobretot, cal tenir present que un vot no és un SMS, ni un toc, ni un tuit. La democràcia real, no ens enganyem, no és 2.0, ni és un lip-dub ni un event ni una parade. De la mateixa manera que no ens podem alimentar amb un bistec de vedella virtual, la democràcia real és de metacrilat i està plena de paperetes impreses dins d’un sobre. Afortunadament, el principi “un individu, un vot” encara no ha estat substituït per “un individu, un compte al Facebook”.

Val la pena recordar aquestes quatre idees bàsiques perquè, darrerament, sembla que les necessàries i justes crítiques a les febleses de l’actual política democràtica, més que no portar-la a rehabilitació o a regeneració, la condueixen a l’escorxador. Certament, la defensa radical de les urnes no significa de cap manera considerar que amb un vot cada quatre o cinc anys i el buit entre una convocatòria electoral i l’altra n’hi hagi prou. Entre elecció i elecció hi ha d’haver temps i espai per al control, el matís, la recomanació, l’advertència, el recordatori, la protesta o la desaprovació. Però la legitimitat de l’acció de govern ni la dóna ni la pren una gran manifestació ni una concentració sonada de significació confusa que, d’altra banda, solen ser resultat de la superposició d’opinions subjectives i vagues i de malestars incerts que sumen interessos contradictoris. La democràcia ha de tenir espai per al crit, però un crit mai no ha de substituir una decisió precisa presa davant d’un dilema concret, conscient de les seves conseqüències. Els governs, per tant, es deuen als electors i ho han de fer complint els programes electorals abans que no pas atenent a les manifestacions o les vagues, absolutament legítimes, però només orientadores i útils per navegar a favor del compromís adquirit. I mai no hauríem de deixar que els qui han perdut a les urnes, ni quan aquests perdedors som nosaltres mateixos, entrin a governar per la porta del darrere. La defensa d’una victòria electoral legítima incumbeix també els qui han estat derrotats. I les pròpies idees és a les urnes que es defensen i es transformen en poder legítim.

Sostinc tot això encara commocionat per la ingenuïtat dels que han volgut veure en les concentracions en algunes places de les nostres ciutats un gran moviment de regeneració política alternatiu. Especialment m’ha incomodat, intel·lectualment parlant, els elogis a la suposada espontaneïtat, que sembla que hauria de fer més pura l’expressió política. L’espontaneïtat és un concepte sociològicament inconsistent, llevat que apunti al caos i la confusió. Considerar espontània l’aglomeració de gent en una plaça després de l’amplificació mediàtica de la que va ser objecte des de les primeres hores és tant com considerar espontània i lliure la decisió dels qui s’enganxen al Sálvame de luxe, La noria o al Punto pelota. Però és sobretot ingenu creure que a la veritat, la raó o la justícia s’hi arriba a través d’un diàleg reduït a un simple intercanvi d’opinions, com si aquests grans ideals fossin resultat d’una mitjana aritmètica d’opinions subjectives, poc o molt afortunades. No es pot banalitzar el diàleg reduint-lo a una conversa de sobretaula o a un exercici escolar. Tots plegats som ara víctimes d’una llarga temporada d’imperi del relativisme subjectivista que ha fet creure que qualsevol opinió era respectable sempre que algú la sostingués, o que davant de l’enorme dificultat de saber la veritat, n’hi havia prou dictaminant-ne la inexistència.

És arran d’aquesta mena de confusions que hi ha qui pot pensar que és més “autèntica” l’espontaneïtat que la convenció organitzada i regulada amb normes clares i transparents. És a dir, que hi hagi qui contraposi la democràcia formal a la real. O qui cregui que s’arriba abans a la justícia o al benestar per la conversa apassionada que pel treball constant i feixuc. I no: la democràcia es fa real a través de la convenció formal, del diàleg reglamentat, del pensament crític i contrastat. Aquesta és la seva força, i per això pot fer fora governs consolidats durant més de trenta anys en un ajuntament, o pot referendar governs dirigits per presumptes corruptes o pot posar al capdavant d’uns resultats una coalició que fins fa deu dies un tribunal considerava terrorista. Sense democràcia real, tot això seria impossible.

Després de les eleccions de diumenge, en les que s’ha demostrat quina és la voluntat de la majoria de ciutadans en cada àmbit de poder polític, es fa necessari reprendre aquesta mena de reflexions si no es vol quedar atrapat en la perplexitat dels qui, víctimes de les seves confusions, no són capaços d’entendre ni d’acceptar uns resultats electorals, que per bé i per a mal, són clamorosos. Precisament perquè la realitat és complexa, no podem funcionar amb estructures simples. Per dir-ho amb un exemple: o els indignats han votat al Partit Popular, o ni els uns ni els altres són allò que voldrien els nostres prejudicis."

Salvador Cardús a La Vanguardia del dia 25/05/2011

Agraïment del "Petit Perico de SantQ"

GRÀCIES CASTELLAR DEL VALLÈS

Avui, diumenge 29 de Maig del 2011 he viscut una jornada especial, emocionant i inoblidable. És per això que vull agrair a la Vila de Castellar del Vallès i en la seva representació al seu alcalde, magnífic amfitrió, en Ignasi Giménez (encara serem parents doncs el meu segon cognom també és Giménez! Ves que els seus avantpassats no siguin navarresos com els meus per part de mare).

Avui ha estat el meu primer Aplec de Penyes de l’Espanyol. No sé com han estat els altres 20 darrers, però he de dir amb orgull i satisfacció que m’he sentit com a casa. I això que era un dia un xic “especial” pel que havia passat la nit anterior, però els vilatans de Castellar i els Penyistes de l’Espanyol aplegats en un diumenge assolellat de primavera, hem donat una lliçó de convivència, de respecte i civisme. Tots teníem quelcom a celebrar i ho hem fet com cal, alegrant-nos de les fites dels altres, tant sa val els colors, si foscos o clars, si de segona (pel nostre estimat CE Sabadell) o del cim Europeu, si d'un braç o de l'altre, amb la naturalitat que dóna el reconeixement i la necessitat de la pluralitat evitant el sectarisme i el pensament únic.

Units un diumenge de primavera per l’esport i units qualsevol diumenge estiuenc per reclamar els nostres drets com a Pàtria. L’esport ens ha de fer més forts per anar junts en les demandes importants, en allò que realment afecta les nostres vides i canuts.

El que acordem un dijous nit com a país no pot ser qüestionat el divendres al matí com a esport. Deixem que les banderes del cap guanyin a les del cor pel que fa a la nostra estima nacional i dibuixem un jardí d’entesa i germanor amb tot allò que pot fer l’esport català més gran arreu del món, doncs el dia que el seny i la rauxa es separin com l'aigua i l'oli i caminem de la mà cap a la justícia i equitat, haurem aconseguit la força que ens cal per fer créixer la nostra nació.

Gràcies alcalde, gràcies regidora d'esports, gràcies consistori, gràcies Castellar del Vallès, per sempre estareu en el meu record. I com a vallesà d'adopció i residència, tot recordant les paraules escoltades avui, "com el Vallès no hi ha res"!!

David Aballanet

4.937 gràcies

L'Actual

És un honor i una gran responsabilitat la confiança que heu dipositat en nosaltres.
Treballarem intensament i no us fallarem.

Reflexionem i votem lliurement

A la campanya de les municipals 2011 li queden poques hores.
Demà serà dia de reflexió.
Diumenge cal anar a votar.

Diumenge fem que guanyi Castellar i la seva gent.

24 persones...

.... amb un projecte comú

A la Clara li agrada i avui és un bon dia.

" Leo Messi, millor jugador del món; Andrés Iniesta, segon; i Xavi, tercer. Els tres formats a La Masia, com en Pedro, en Bojan, en Busquets, en Valdés, en Piqué i en Puyol, tots fets aquí. I en Pep Guardiola, el que molts consideren el millor entrenador del món, què? Nascut a Santpedor, i format a La Masia. Te n'adones? És possible que tinguem el millor equip de futbol de la història i la majoria dels seus jugadors són fets aquí.

Què tenim? Que, què tenim?

Tenim els Pirineus, plens de neu a l'hivern i tenim 580 km. de costa des d'Alcanar fins a Portbou, amb 336 dies de sol a l'any. Tenim l'Empordà, la Fageda, La Cerdanya..., el Delta de l'Ebre, l'Estany de Sant Maurici i Aigüestortes. Tenim la Sagrada Família i el Parc Güell, construïts aquí per un gran senyor d'aquí. Tenim totes les coses maques que va fer en Miró. Tenim els ous d’en Dalí i el Portlligat. I tenim un munt d'històries de la Mercè Rodoreda i d’en Monzó; i els poemes de Joan Brossa; i per descomptat, tenim i sempre tindrem les paraules de Joan Manuel Serrat. Tenim coses que només nosaltres tenim: el Tió, el Caganer, les sardanes, La Patum i els Castellers, i ara no només són nostres, són patrimoni de tota la humanitat. Tenim llonganissa de Vic, el Recuit de Fonteta, el d'Ullastret, les Galetes de Camprodon, els calçots i el romesco, el capipota, el trinxat i les millors anxoves del planeta. I tenim els millors cuiners del món, fent plats increïbles, com les coses bones que tenim aquí.

Coses nostres, coses bones que tenim."

Acte central de campanya

Uneix-te i participa a l'acte

19 anys i 8 dies després

Wembley, sempre i per sempre Wembley

Què li passa a la Presidenta?

Ahir al vespre la vaig veure per la tele.
Es feia estrany veure-la parlar en públic d'una cosa que no fos de política castellarenca. Després de la sorpresa inicial però, me la vaig continuar escoltant i em va meravellar veure com una persona amb un discurs tant correcte, ben elaborat i amb una capacitat comunicativa tant notable (no negaré que em va agradar...), fos la mateixa que vint-i-quatre hores abans havia publicat un article tant fluixet l'Actual.
D'entrada, que ella contesti una carta que no va dirigida a la seva persona, ja és sorprenent i diu molt poc del seu successor, i després, que ho faci amb aquest to agre i visceral, no deixa de ser un símptoma més d'una mala digestió que ja li dura quatre anys.

Alfajarín

La mítica àrea de servei Rausan, situada a l'A2 dins el terme municipal d'Alfajarín (Saragossa), s'ha convertit, tal i com diria el Marc Cornet, en una parada talismà del barcelonisme.
Set hores de viatge d'anada a Madrid, incloent els 45 minuts reglamentaris de pausa de l'autocar en aquesta estació de servei, i les set hores de tornada, ha estat el gustós peatge que hem pagat per poder veure, en directe, com s'escrivia una nova pàgina de la història del futbol.

Quarter d'hivern

Increïblement la història es repeteix.
Tornen al seu quarter d'hivern situat als peus de la muntanya.
Cerquen les essències i el caliu dels seus acòlits, ja que a on es lliura la batalla, a les planures, es troben perduts.
Ara la seva vida i la seva gent gira al voltant d'un campanar petit.
Aferrats al somni de la reconquesta, esperen que el suport incondicional dels indígenes del llogarret, els quals un dia ja van deixar penjats amb falses promeses d'amor etern, com les que els hi fan ara, els permeti sortir del fang.
El General ha convertit el Palau Taronja inacabat en la seva base d'operacions. Mirant a l'horitzó, amb l'ensenya comuna onejant damunt seu, cerca amb la mirada d'estadista imperial, les terres que un dia van ser seves i que, internament, sap que no recuperarà.

"That's all Folks!" - "Eso es todo amigos"

Avui hi ha l'últim ple d'aquest mandat. Bé, formalment no és l'últim, ja que faltaria el ple de comiat, però si que és l'últim on es discuteixen i es voten propostes.
Des del ple del 16 de juny de 2007, amb el d'avui, han estat 45 plens.
45 plens en els que hi ha hagut de tot i s'ha discutit de tot. Discussions a vegades acalorades i d'altres vegades més plàcides, però sempre caracteritzades pel respecte i l'educació, cercant, cadascú a la seva manera i amb els seus arguments, el què enteníem que era millor per Castellar.
Voldria agrair, als companys regidors/es de tots els grups municipals, la seva tasca a favor dels ciutadans i ciutadanes que van fer-nos confiança en el seu moment i que tant dignament, crec jo, han servit.

Benvolguts tots...

Perquè, qui més qui menys, té un "Benvolgut" o "Benvolguda" a la seva vida...

"Il cavaliere"

La política italiana, des de temps immemorials, è un casino (expressió usada en italià per referir-se a un merder). Però en els darrers temps, l'opereta que està protagonitzant els seu primer ministre és digne de les millors comèdies italianes de la post-guerra.
Les últimes noticies que arriben d'Itàlia diuen que la defensa de Berlosconi, en el cas Ruby, ha sol·licitat que vagin a declarar un seguit de "famosos", entre els quals es troben actors i actrius, futbolistes, presentadores de televisió i ministres del govern, entre d'altres....

PD: Per tranquil·litat dels lectors, he de dir que, tot i que no em faria res, la senyoreta Canalis, que cita la notícia, i un servidor, no tenim cap vincle familiar i ni tant sols ens coneixem.

Cada dia més aprop

Font: Sabater

Com cada matí (mentida ... només dos o tres cops per setmana), des que SM. els Reis Mags em van portar la polsera de soci de les instal·lacions del Puigverd, avui he anat al gimnàs per treballar una mica el físic.
A l'arribar m'he trobat dues grates sorpreses. La primera és que molts dels vidres del tancament ja estaven instal·lats, i la segona és han renovat bona part de les bicicletes estàtiques, de les cintes de córrer i les màquines de fer steps.
Cada dia que passa, el nou Complex Municipal Puigverd, gestionat des de fa un any per l'empresa SIGE, va agafant forma i les millores pels usuaris són cada dia més evidents.
En poques setmanes, podrem gaudir d'un bon equipament esportiu renovat i ampliat.

"Ladran, luego cabalgamos"

Les últimes hores la blogsfera castellarenca s'ha reactivat amb força gràcies al darrer número de l'Actual.
Veient el nivell de les queixes i la profunditat dels argumentaris utilitzats, m'ha vingut al cap una frase feta castellana atribuïda, sembla ser erròniament, al Quijote:

"Ladran, luego cabalgamos"

Som de Castellar!

Alcalde, amic i bona persona

Diumenge a les 12h, a l'Auditori municipal, l'Ignasi és presentat com cap de llista del PSC a les eleccions municipals del 22 de maig.
Amb l'Ignasi ens coneixem des que érem molt petits. Vivíem pati per pati i jugàvem al carrer, quan els nens encara podien jugar al carrer a Castellar.
Després d'uns anys de distanciament (coses de la vida escolar d'un servidor) l'adolescència ens va tornar a unir dins un mateix grup d'amics. Juntament amb en Joan, en Jordi, l'Oriol, en Marc, l'Isaac, l'Emili i en Dani vam anar forjant una colla a base de sopars, sortides furtives per la nit sabadellenca i alguna que altra revetlla de Sant Joan o de Cap d'Any.
Desprès va venir la universitat i la facultat de lletres de l'Autònoma on, entre les aules, la biblioteca, el bar i la gespa vam anar formant-nos i és on va "néixer i créixer" la seva militància política.
Acabada la universitat, van venir les primeres experiències laborals i la relació d'amistat va continuar mentre ell ja era regidor de l'Ajuntament.
Al cap de tres anys però, la nostra relació va fer un salt, quan un cop escollit Candidat per les eleccions del 2007, em va proposar formar part de la llista electoral en qualitat d'independent.
Per mi va ser un orgull i un dels reptes més importants de la meva vida fins al moment.
El què va passar després del 27 de maig de 2007 ja és públicament conegut.
Diumenge, la història d'una nova legislatura es comença a escriure.
Diumenge, el que durant quatre anys ha demostrat ser un bon Alcalde, un bon amic i una bona persona, es torna a presentar davant la opinió publica per demanar que li facin confiança per seguir al capdavant del govern municipal.
Crec, amb tota sinceritat, que és el millor alcalde que Castellar pot tenir, i és per això us vull demanar que li feu costat aquest diumenge i el proper 22 de maig.

Tret de sortida

PD: com bé saben els amants de "El ala oeste de la Casa Blanca" el camí comença a New Hampshire

El tren ve de Qatar

Ahir al vespre vaig assistir a la xerrada que organitzava "Tren Castellar Centre" a la Sala d'Actes del Mirador. El "guest starring" era el arquitecte sabadellenc Manel Larrosa, el qual, juntament amb en Joan Pinyot, president de la plataforma, van glossar les virtuts de la proposta alternativa de traçat i d'ubicació de les estacions que fan, respecte a les que preveu l'estudi informatiu que ha realitzat el, ara ja, Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat. En un moment de la seva exposició, van xifrar el cost de portar el tren a Castellar, segons "l'estudi oficial" (val a dir que fins que no hi ha un projecte executiu tot són aproximacions), en uns 300 milions d'euros.
Al tornar a casa, mentre sopava, vaig estar mirant el 3/24. Una de les notícies era que el President Zapatero havia arrencat dels qatarians uns 300 milions d'euros per injectar a les caixes d'estalvi.
En aquell moment vaig pensar que el sistema financer d'Espanya havia d'estar molt fotut, si tot un President del Govern, havia de recórrer mig món per aconseguir que algú hi invertís els diners equivalents a la construcció de quilometres de ferrocarril.

Èxit de públic

La blogsfera s'ha despertat i ha comentat la nova estètica d'aquest blog. (amb el conseqüent augment de "quota de pantalla")
L'han comparat amb la d'un altre blog i és cert que, ben mirat, s'assemblen una mica. (fet completament fortuït)
En tot cas, que aquesta coincidència serveixi d'homenatge als autors/es del mateix.

V

En els darrers anys, cada pocs mesos, els mitjans de comunicació es fan ressò de l'arribada d'una nova espècie inversora a les nostres contrades. Quan encara ens estem habituant a la presència del mosquit tigre, ens anuncien l'arribada de l'escarbat morrut. Ara que hem començat tractar les palmeres arriba la "vespa assassina".
La proliferació de tota mena d'espècies alienes, suposa un perill per la biodiversitat i per la salut dels nostres ecosistemes. La fauna i flora autòctona córrer el risc de desaparèixer per culpa d'aquests hostes auto-convidats.

Temps de menjar sardines

Sembla ser que s'ha acabat definitivament el marisc.
Durant gairebé dues dècades aquest país ha viscut amb tics de nou ric. No només els diferents governs, que també, sinó cada un de nosaltres. Hem aprés a viure amb un creixement constant dels drets i no hem estat disposats a pagar el que valien.
Com sàviament va dir l'ex-conseller Castells en una ocasió: "Volem tenir els serveis de Suècia pagant els impostos de Malta."
Ara comencem a recollir els fruits de la nostra insostenible opulència.
Amb l'excusa de la crisi però (Ah... Alertaaaa!...com diria en Monegal), alguns aprofiten per camuflar el debat ideològic:

Rigau diu que hauria congelat la digitalització a les aules "amb recursos o no"

BRAM de PA

Una vegada més, el BRAM aposta, encertadament, pel cinema de qualitat i en versió original.
"Pa negre", la gran guanyadora de la nit del cinema estatal i que s'ha fet mereixedora del "Goya" com a millor pel·licula de l'any, donarà dijous el tret de sortida a la mostra de cinema de la nostra vida.
Aquesta nostrada producció, demostra clarament que com es deia aquell anunci de suc fermentat de cereals: "la feina ben feta, ni té fronteres ni té rival!"

99

El noranta-nou és un nombre natural que segueix al noranta-vuit i precedeix el cent. S'escriu 99 o XCIX segons el sistema de numeració emprat.

99
Cardinal	noranta-nou
Ordinal	noranta-novè, 99è
Prefix	-
Factorització	3² × 11
Nombre romà	XCIX o IC
Binari	1100011
Hexadecimal	63

Noranta-nou són els dies que falten per les eleccions municipals. El compte enrrere ha començat.
Demà, a la Sala d'actes del Mirador, a les 18h., l'Alcalde tornarà a ser escollit, si així ho vol la militància, Candidat a l'Alcaldia.

ALEA JACTA EST

Després dels llavis, el cervell ?

Sánchez-Camacho: "Que no es digui que Catalunya està demanant més del que li pertoca"

Després del procés de metamorfosi física que vas iniciar fa uns anys a cop de bisturí, ara sembla que la cirurgia ha arribat al cervell i comences a dir alguna cosa que puc compartir.
Sense que serveixi de precedent, i després de totes les animalades que acostumes a verbalitzar, estic d'acord amb tu Alícia!

"Grande de España" por la gracia de Dios!!

Després de veure aquesta notícia:

El Rei nomena marquesos Vargas Llosa i Del Bosque

Jo em pregunto: què hauria de fer jo per poder ser un "Grande de España"?
No sé ben bé quins "beneficis" et comporta, però el què està clar, és que sent un "Grande de España" pots fanfarronejar a cor què vols!
I si a més a més hi afegeixes "por la gracia de Dios", ja deu ser l'hòstia!

Dolors de creixement

El creixement en si mateix no és un fenomen dolorós, però a vegades hi ha nens, o grups de persones, que durant el període de creixement presenten molèsties en les extremitats de caràcter benigne, que anomenem "dolors de creixement".
No sabem amb exactitud perquè es produeixen aquests dolors, però els metges expliquen moltes vegades que són ocasionats per petites lesions musculars que passen desapercebudes mentre el nen, o el grup de persones, està actiu, i que es manifesten a la nit quan el nen té els seus músculs relaxats i qualsevol petit moviment desperta el dolor.
El metge, una vegada descartats altres processos, explicarà als pares, o als membres del grup, que aquests dolors marxen espontàniament i podrà aconsellar en alguns casos un tractament simptomàtic (vitamina C, AINES,...).
Hem pogut comprovar que si els nens, o membres del grup, fan diàriament exercicis d'estirament, disminueix la freqüència d'aparició dels "dolors de creixement"

Ell també va patir dolors de creixement i mireu qui és ara!

Font:
Unitat d'Ortopèdia Pediàtrica. Hospital de la Vall d'Hebron

El hábito no hace al monje

Darrerament he tingut diverses converses al voltant d'un tema apassionant: les escoles.
Després de discutir amb una "senyoreta" molt propera a mi i un membre d'una AMPA apassionat, he arribat a la conclusió que en general les escoles, com moltes altres coses a la vida, són esclaves de la seva imatge.
Ara que s'apropen els dies de portes obertes, les direccions dels centres escolars van de corcoll fent tasques de manteniment de darrera hora per deixar les escoles "de punta en blanco", per la visita dels pares i mares. Aquesta voràgine reparacions, que sovint feia mesos que estaven pendents, son conseqüència, al meu entendre, de l'excessiu zel que tenen alguns pares i mares pel suposat benestar "físic" des seus fills.
En el món que ens ha tocat viure, un percentatge alt de pares i mares, consideren que una escola és "bona" si disposa d'unes instal·lacions boniques, cuidades i lluents.
Si repasseu les hemeroteques veureu que la major part de queixes, manifestacions i protestes d'AMPAS d'arreu (amb raó o sense), són conseqüència dels estat dels edificis i en rares ocasions el motiu d'enuig és la línia educativa del centre, la qualitat de l'ensenyament, la professionalitat dels mestres o la deixadesa d'alguns pares a l'hora d'educar els seus fills.
Des del meu punt de vista, si una escola és bona, ho és encara que tingui barracons. Ho és encara que les parets no estiguin perfectament pintades. Ho és encara que algun pany no acabi de tancar bé i ho és encara que no disposi de pissarres digitals d'última generació.
En definitiva, la qualitat d'una escola no la determina l'espai que ocupa sinó les persones que en formen part, allò que els pedagogs s'esforcen en anomenar "comunitat educativa".
Crec que de vegades, aquesta "comunitat" perd la noció del què és realment important pel futur dels infants.

Mor el gran oblidat

Mor Jordi Vila, un dels components del Barça de les Cinc Copes

Jordi Vila va ser el davanter del Barça oblidat per Joan Manuel Serrat quan glosava els records de la seva infantesa a "Temps era temps"

Així hagués hagut de ser la lletra:

".... Temps d'estraperlo i tramvies, farinetes per sopar i comuna i galliner a la galeria. Temps d'Una, Grande y Libre... Metro Goldwyn Mayer... Lo toma o lo deja... Gomas y lavajes... Quintero, León i Quiroga... Panellets i penellons... Basora, César, Kubala, Vila i Manchón. ....."

Crisàlides i males persones

Des dels temps de la Renaixença (Once upon a time...), alguns polítics i el sector caspós de la societat espanyola més rància, han trobat en l'atac a les llengües "regionals" un filó electoral. Incitar els baixos instints de l'Espanya legionària, cavernícola i hereva dels sublevats del 36, buscant un conflicte identitari basat en qui parla què, és un atac a la convivència, un homenatge a la incultura i un monument a les crisàlides.
El penúltim acte al respecte, s'ha interpretat les darreres hores:

«Yo no pienso ponerme el pinganillo. El Senado es una institución del Estado y aquí se habla en castellano. No voy a entrar en el Pleno y hacer el ridículo», bramaba un senador por los pasillos de la Cámara Alta.

Rajoy cree que hablar en catalán en el Pleno del Senado no es propio de un "país normal"

"La majadería se estrena en el Senado"

A reveure

Avui acomiadem en Toni.
Un nano que ha tingut una vida dura i que ha mort massa jove.
El dia de reis ens vam escriure per última vegada. Ell va fer-ho des de l'hospital. Les seves paraules desprenien una enteresa impròpia d'una persona de la seva edat en la seva situació.
Ara que ha acabat la seva lluita, el seu testimoni vital ens ha de servir d'exemple a tots.
Una abraçada a la família en aquests dies difícils.

Temps d’estalviar energia

Amb l’arribada del nou any, un dels fets que ha omplert més pàgines dels diaris i ha ocupat més minuts de notícies de ràdios i televisions ha estat l’increment dels preus de l’energia, especialment l’elèctrica, que ha augmentat un 4,8%.

Reduir la factura energètica, una de les principals despeses que ha d’assumir qualsevol administració, és un dels puntals de la política mediambiental que s’ha dut a terme des de l’Ajuntament durant la present legislatura.

Per tal de fer front a aquest repte, des del govern local s’ha invertit en els tres pilars que conformen qualsevol manual de bona gestió energètica. Per una banda, s’ha fet una aposta decidida per reduir els consums municipals (tant en edificis com en enllumenat públic). També s’han realitzat millores tecnològiques a les instal·lacions que han permès millorar l’eficiència energètica. I per últim, s’ha buscat la col·laboració del sector privat per impulsar les energies renovables en diverses dependències municipals.

Totes aquestes iniciatives, que s’emmarquen en el compromís que el nostre poble adquirí l’any 2008 amb l’adhesió al Pacte d’Alcaldes de la Unió Europea, han aconseguit una reducció dels consums municipals de més de 450.000 kw/h/any, la qual cosa vol dir que hem deixat d’emetre anualment a l’atmosfera més de 200 tones de CO2 amb un estalvi associat de 84.000 € anuals.

Si bé totes aquetes inversions han estat, són i continuaran sent necessàries, ara és hora de fer un pas més i prendre consciència col·lectiva de la necessitat de frenar i modificar els nostres hàbits de consum energètic. Només d’aquesta manera, podrem fer front als nous reptes que suposa la incipient carestia energètica i els inevitables increments de cost que tindrà en un futur.

Beirut - Paris

Acabo de llegir aquest interessant llibre de l'autor libanès, nat a Beirut, Amin Maalouf. Resident des de fa dècades Paris, Maalouf analitza els actuals conflictes mundials, des del prisma d'algú que té una alta capacitat empàtica i és coneixedor de les realitats del món àrab i d'occident.
Un llibre altament recomanable per obrir la ment i crear esperit crític al voltant d'un dels aspectes que més han marcat d'esdevenir d'aquest inici de segle: l'esgotament dels nostres models socials.

...i fins hi tot una mica gai.

Ahir vas tornar a rodar.
Vas fer-ho Ripoll avall quan ja ningú donava res per tu.
Vas arribar a Barcelona.
Quan et veuen molts diuen que ets :

vella
pesada
petita
un ferro
sorollosa
incomode
i fins hi tot una mica gai.

Tant me fa. Ets meva i hem compartit més de mitja vida.
Si tu no m'abandones, continuarem rodant.