" Tot els surt bé a les persones amb un caràcter dolç i alegre"

Voltaire (1694-1778) . Filòsof i escriptor francés

24 de desembre 2008

Sigueu molt feliços

Benvolguts i benvolgudes,
demà serà Nadal i molts nens i nenes llegiran el vers de Nadal enfilats sobre la cadira, admirats i aplaudits per pares, avis i oncles. Ja fa uns anys, un nen va escriure un vers i amb molta vergonya també el va llegir. Aquí us el reprodueixo, perquè aquell nen us vol desitjar molt bones festes i una bona entrada d’any.

"La lluna clara
el cel estrellat
la gent canta
és Nadal.
La lluna clara
el cel estrellat
la gent canta
Déu ja és nat"

17 de desembre 2008

Bones sensacions

Sembla que l'esperit de pau i concòrdia del Nadal s'ha apoderat de la política municipal. En el Ple d'abans d'ahir, CIU i Esquerra - van protagonitzar un gest que fins al moment no s'havia produït en l'actual legislatura - van abstenir-se per permetre tirar endavant una iniciativa, la més important segurament de l'any, de l'equip de govern: aprovar el pressupost pel 2009.
Esperem que aquesta bona sintonia perduri en el temps i ens permeti seguir col·laborant en d'altres temes importants en benefici de Castellar.

15 de desembre 2008

El cap de setmana

Aquest ha estat un cap de setmana ple d'activitats al carrer. Tot i el fred intens, han estat molts els castellarencs i castellarenques que han sortit al carrer per gaudir de les diverses activitats que s'han dut a terme.
Per una banda, la tradicional Fira de Santa Llúcia, ha convertit una vegada més la Plaça del Calissó en un dels punts neuràlgics de Castellar. D'altra banda, el dissabte al matí es van inaugurar els dos primers trams de la nova zona de vianants del municipi, que van atreure multitud de vilatans per gaudir de les activitats d'animació organitzades. Alguns dels comerciants de la zona confessaven, gratament, que mai havien vist tanta activitat al seu carrer. Esperem que això només sigui el principi.
El diumenge de "La Marató", es va despertar amb ressaca de victòria blaugrana i amb un reguitzell d'activitats organitzades per diverses entitats del poble per donar suport i recollir diners per la lluita contra les "Malalties mentals greus". El TEB amb l'hoquei, Suport Castellar amb la tómbola i un concert a mig matí, multitud de voluntaris realitzant tasques de suport aquí i allà, les fotos simpàtiques del Moviment de Colònies i Esplai o un Club de Tennis Castellar que, un any més, s'ha mostrat com una de les entitats més actives a favor d'aquesta causa (enguany amb un concert de Pep Sala inclòs), entre d'altres.
En resum, un cap de setmana solidari que ha aportat més de 4.000€ a la 17ena edició de la Marató de TV3. Moltes felicitats a tots aquells que ho heu fet possible.

10 de desembre 2008

Quo Vadis Europa?

En temps de crisi econòmica, i de vegades quan el Barça no guanya, s’instal·la en el si de les societat una espècie de depressió col·lectiva que fa que el futur es vegi molt més negre del què és en realitat. Portem mig any que la paraula més repetida en tots els telenotícies i més escrita en els diaris és “crisis”, i com no podia ser d’altra manera, el discurs ha calat en el subconscient de tots i cada un de nosaltres.
Històricament i arreu del món, els períodes de crisis (que en llatí vol dir “canvi”) s’han superat realitzant apostes valentes a nivell econòmic o després de reconversions traumàtiques del teixit productiu dels països en qüestió. Però un fet que és repeteix en tots els casos és l’existència d’un cap visible capaç de generar il·lusió i d’aglutinar al conjunt de la societat darrera seu per afrontar el problema. Parlem de persones amb capacitat de lideratge i amb una imatge personal, que per si sola, és capaç de generar la confiança necessària per tirar endavant, més enllà de les iniciatives reals que dugui a terme.
Això és el què està passant actualment amb Barack Obama als Estats Units, el què va significar Churchill per un Regne Unit en plena segona guerra mundial, Kennedy en plena guerra freda, el Felipe González de l’any 82 o el general de Gaulle quan va ser el Cap de govern de la França lliure durant l’ocupació nazi.
Europa ara afronta un moment delicat i a l’horitzó no s’entreveuen lideratges amb aquestes característiques. Estem en un moment clau i de moment Europa “navega” a la deriva.

01 de desembre 2008

Parlant de participació

Castellar del Vallès (21 al 23 de setembre de 2007 = 2,5 dies)

ENQUESTA CIUTADANA SOBRE L'EDIFICI DE LA PLAÇA MAJOR

Participació: 6,55%

Sant Adrià del Besòs (17 al 23 de novembre de 2008 = 7 dies)

CONSULTA SOBRE EL FUTUR DE LES TRES XEMENEIES

Participació: 9,1%

La participació a la consulta de Sant Adrià només ha fet que confirmar el què ja sabíem des de fa un any: l'enquesta ciutadana de Castellar va ser un èxit rotund de participació.
La mateixa participació de l'enquesta d'ara fa un any projectada a 7 dies (temps que ha durat la consulta a Sant Adrià) donaria una participació del 18, 34 %, el doble que la iniciativa adrianenca.

26 de novembre 2008

Tu i jo som tres

El Ple d'ahir va acabar molt aviat. Hi havia pocs temes i tots els punts de l'ordre del dia van ser aprovats per unanimitat. Poc després de les 22h ja era a casa i vaig obrir la televisió per veure que feien mentre sopava. Després d'un "zapping" inicial, en el qual vaig poder veure amb tristesa com el BATE Borisov no podia guanyar en un ambient gèlid, vaig anar a parar a Barcelona TV on feien un gran programa que es diu Telemonegal.
El programa el presenta el peculiar Ferran Monegal, un irònic crític de televisió que des de fa molts anys té una columna al Periòdico de Catalunya titulada "Tu i jo som tres" en la qual, molt sovint, esquartera programes de televisió de tota mena.
El convidat d'ahir, parapetat com sempre darrera una ampolla d'aigua de Vichy (servituds dels qui paguen del programa), era el periodista i reporter Vicente Romero, una d'aquelles cares de tota la vida a programes mítics com Informe Semanal, però que al menys jo, fins ahir, no posava nom.
L'entrevista, molt recomanable, versà sobre la seva llarga experiència com a reporter arreu del món, i el què em va agradar més va ser el seu punt de vista sobre el fenomen migratori que es produeix avui a casa nostra, el qual el va comparar amb el dels espanyols que no fa gaire marxaven a buscar-se la vida a Alemanya.
Sovint tenim tendència a pensar que som el centre del món i els que vénen de fóra són uns bitxos "raros" que només fan que causar-nos problemes. No fa gaires dècades, nosaltres érem aquests bitxos i ara, massa sovint, tenim actituds de nou rics.

20 de novembre 2008

1.350.000 € = 60 € habitant any

1.350.000 € és la xifra que anualment ens gastem els castellarencs i castellarenques en la neteja de totes les places i carrers del nostre municipi. 225 milions de pessetes que destinem a recollir la brutícia que tots plegats llencem a la via pública. (60 € per cada habitant a l'any)
Amb 1.350.000€ podríem rehabilitar l'auditori, acabar l'edifici de la Plaça Major, convertir en zona de vianants tot el c/Sala Boadella o construir una escola Bressol cada any!!
En aquests temps on apel·lar a la responsabilitat individual sembla un fet anacrònic i resulta més fàcil acusar a l'administració de tots els problemes que ens afecten, els ciutadans hauríem de fer un esforç d'autocrítica per veure que podríem fer per millorar entre tots l'espai on vivim.
Quan llencem una llauna al terra o no recollim els excrements del nostre gos, pensant que ja vindrà algú a recollir-ho (o en el pitjor dels casos sota el pretext del "jo ja pago i per tant tinc dret a embrutar"), ens estem fent un flac favor a tots plegats.
Com bé diu la dita, "no és més net qui neteja més sinó qui embruta menys", i si bé és cert que els ciutadans que no respecten l'espai comú són pocs, la despesa de recollir la seva deixadesa la paguem tots.
Ser ciutadà d'un municipi no vol dir només viure-hi, vol dir implicar-se i mullar-se perquè el què és de tots sigui cada dia millor. Implicar-se en aquetes coses vol dir que un s' ESTIMA CASTELLAR

17 de novembre 2008

Els apòstols del monotema, els guardians de les essències i els anunciadors de l'Apocalipsi

Ja fa unes setmanes que m'intento resistir a llegir els articles que publiquen els companys regidors i regidores de l'oposició, tant a la premsa local com en els blogs i webs d'uns i altres. El cert és que per salut mental no els hauria de llegir, però no és menys cert que la morbositat de saber quines animalades diuen em pot. Sóc un d'aquells freaks que seguim l'esdevenir de la política municipal amb cert apassionament.
Els articles publicats recentment per CIU, l'Altraveu i ERC, els podríem agrupar, fent un esforç de síntesi, en tres grans tipologies inter-connectades:

  • els que postulen el monotema (concepte molt afortunat creat pel regidor González Navas): aquí trobaríem bàsicament els articles de l'Altraveu sobre Can Bages i els de CIU sobre les ARE. Ambdós grups nodreixen els seus articles de dades falses (com ara els 15.000 vehicles dia del nou polígon, les 8 plantes que tindran tots els edificis resultat de les ARE, per no parlar dels 150.000 "indesitjables" que vindran a colonitzar-nos des del Baix Llobregat o la Mina)
  • els guardians de les essències i la voluntat popular: aquest seria el cas de tots aquells articles, especialment dels companys d'ERC i l'Altraveu, en els quals s'erigeixen com a únics defensors a ultrança, per exemple, de la participació (ja sigui en forma de Consells municipals o al Ple) i s'autoproclamen com a portaveus de la voluntat popular, com si els altres no representéssim ningú.
  • els que anuncien l'Apocalipsi: és el cas de tot l'argumentari fet servir contra Can Bages per part de tots els regidors de l'Altraveu (passats, presents i futurs) , la suposada pèrdua d'autonomia local en referència a la tramitació urbanística de les ARE pregonada urbi et orbi pels sis regidors de CIU, la també suposada renuncia a les "multimilionàries" (en €) subvencions de l'ONCE anunciada també per part de CIU , la mort de la taula de mobilitat decretada pel regidor López o la recentment inaugurada crònica negra sobre el Molí del Busquets (també conegut ja com el Can Bages II: el terror continua) de la factoria Altraveu.

En referència al Molí d'en Busquets m'agradaria fer dos petits comentaris:

  1. Quan algú vol, i cito textualment, "denunciar la possible especulació que s'està duent a terme a la zona" que vol dir exactament? Denunciar "una possible especulació" de qui i perquè? Això si que és especular!
  2. Utilitzar frases com "s'ha destruït, altra vegada amb nocturnitat i traïdoria, patrimoni històric..." a part de ser mentida, indueix a pensar que algú està traient profit il·lícit de l'enderroc i que ho fa al marge de la llei. La llicència d'enderroc es va donar respectant escrupolosament el què preveu el nostre Pla General, i a més a més, responsables de patrimoni de la Generalitat de Catalunya van supervisar l'execució de l'obra.

11 de novembre 2008

Gestionar la misèria

Les darreres dues setmanes, des de cada regidoria, estem preparant els pressupostos de l'any vinent seguint els paràmetres marcats des de l'àrea econòmica de l'Ajuntament.
Si el pressupost d'aquest any ja era contingut, el de l'any vinent ho serà encara més. El resum és fàcil de fer: tindrem menys ingressos que anys anteriors i les despeses consolidades (personal, contractes de neteja, recollida de deixalles...) seran les mateixes amb l'increment lògic de l'IPC. El resultat és un decalatge de diners important que s'haurà de cobrir amb una política pressupostaria assenyada i un control ferri de la despesa durant l'exercici vinent.
Cada regidor s'està estrenyent el cinturó i el dissabte farem una "tancada" per poder acabar de quadrar els pressupostos municipals més austers de les darreres dècades.
La situació és difícil, perquè enganyar-nos, però amb treball i sobretot molta constància ens en sortirem. D'això en podeu estar segurs.

04 de novembre 2008

Article del Diari el Punt d'ahir (Completament d'acord)

Molt honorable president del Parlament

Per Conxita Campoy i Martí (Alcadessa de Malgrat de Mar)

E m dic Conxita Campoy, exerceixo d'alcaldessa de Malgrat de Mar i milito al partit dels socialistes amb orgull. Em presento perquè ningú pugi sospitar del meu escrit: no us he votat mai.

He llegit, he vist i he escoltat la polèmica que s'ha produït arran de l'equipament del vostre cotxe. Polèmica injusta, desproporcionada i interessada a la qual vós heu fet cas erròniament, segons el meu entendre. Equipar el cotxe oficial avui de la manera que ho heu fet costa segurament el mateix que en temps de CiU de Pujol o del PSOE de González costava el telèfon mòbil, la ràdio, el CD, l'aire condicionat i altres estris que en aquell moment els cotxes normals no duien. Ara això ja no és polèmic perquè ja es dóna per fet que ho porten de sèrie, però en aquell temps la despesa devia ser ben extraordinària. Vull recordar que el senyor Aznar va ser salvat de l'atemptat gràcies que duia el cotxe blindat. Jo no me'n salvaria: vaig a peu i el meu cotxe no és blindat. És el que toca.

Jo us defenso, perquè crec que ja és hora que algú posi sentit comú a les coses i a la dignitat política. Ja està bé que tothom es vegi amb cor d'opinar tan lleugerament: la democràcia dóna dret a opinar, però no dóna dret a crucificar. Com us deia, crec que heu comès l'error de seguir els que havien provocat la polèmica. Si vós creieu que eren unes eines que us havien de ser d'utilitat, em sembla just i necessari que les tingueu. En referència al reposapeus, per exemple, si en comptes de ser president del Parlament fóssiu un empleat i l'haguéssiu demanat als sindicats i als responsables de la seguretat en el treball, no hi hauria hagut cap problema. L'altra opció és que dormiu. Si ho sabessin també us haurien criticat!

Senyor president, a qui alimenta l'estupidesa en aquest país no se li pot donar la raó, ni les polèmiques han d'espantar. El vostre gest és que ha delatat que tal vegada no era tan necessari.

La flota de cotxes amb renting, si s'ha de canviar, s'ha de fer, perquè també en depèn la seguretat en la conducció quan un cotxe ha complert el temps que es considera en ús. El que es podria criticar, en tot cas, és que els cotxes no fossin d'una marca del nostre país. Això també es ajudar l'economia.

Algú ha d'explicar que els viatges oficials no són vacances. No són els dinars i els sopars, els que han de ser manipulats com a crítica fàcil, ni tan sols és el que pot fer anar malament una administració, sempre que estiguin en el punt just. Forma part de la vida política, empresarial, farmacèutica, sindical, etc. El que fa anar malament a una administració i a un país és no governar i no prendre decisions: això és nefast tant per la imatge de desconcert que mostra qui governa com pel desencís que produeix a la gent. L'abstenció no la pararem amb l'anomenada participació ciutadana (mai no és participació, perquè només participen uns quants i gairebé sempre en els temes que els interessa).

El que arruïna un país és que el debat del cobriment de la via del tren duri 20 anys i que encara no tinguem la segona via al Maresme; el que arruïna un país és que la depuradora de l'Alt Maresme doni voltes durant 10 anys; que la MAT, perquè és polèmica, no es faci; que el quart cinturó hagi de canviar de nom perquè pugui ser aprovat... El que porta la misèria és que no se sigui valent per obrir un debat seriós amb els agents per prendre una decisió.

El que desconcerta un país és que un soci de govern no calli i agafi el telèfon per informar-se abans de fer cap comentari; el que desconcerta i desestabilitza un país és que els departaments no sàpiguen que els consellers o directors generals han de ser «fidels» al càrrec de l'alcalde i no passar xivatassos als del seu partit quan es tracta de gestió. El que desconcerta és que es creï una oficina antifrau sabent que no cal perquè els ajuntaments tenim l'obligació de presentar els comptes al tribunal de comptes, i aquest si fa bé la seva feina és qui ha d'obrir una investigació. El que arruïna un país és fer una llei de residus per obligar els ajuntaments, però a la mateixa administració que té les competències de fer complir la llei, amb les construccions se li fa difícil d'assumir. El que arruïna un país es fer una llei de protecció d'animals que costi 500 milions d'euros l'any. El que aborrega un país és no parlar de responsabilitat individual i no parlar clar als conciutadans per dir que la igualtat no vol dir feina per a tots, sinó que homes i dones poden treballar amb igualtat salarial, però que potser no hi haurà feina per a tots. El que arruïna un país és deixar una obra abandonada per política barata i pagar més per la reclamació de l'empresa.

I per no allargar-me, el que deseduca una societat és deixar que s'imposi l'opinió dels que no tenen opinió, siguin polítics o no.

Senyor Benach, no us conec prou però us veig un home seriós i responsable. Torneu a posar el que creieu que necessiteu al cotxe i deixeu que els morts enterrin els seus morts, i ajudeu a la governabilitat i a tirar el país endavant. Digueu al vostre partit que no us lamenteu més per l'Estatut i el finançament, que en aquest moment tot està molt difícil.

I el que ens cal és tirar endavant, que no vol dir renunciar a res. Ser un polític econòmic no és que un president del Parlament vagi en metro com alguns voldrien, sinó ser efectiu en la gestió.

Rebeu tot el meu respecte i adeqüeu el cotxe amb seguretat i comoditat, que la seguridad y higiene en el trabajo és per a tots i cosa de tots.

Això només pot passar aquí. Aquest debat en cap lloc d'Europa es produiria. Té raó qui diu que això respon a la poca estima que es té a la classe política, i algú ha de dir que sense aquesta classe la democràcia no existiria. Ni el poble sobirà l'escolliria.

30 d’octubre 2008

ERC+CIU= ANTIC EQUIP DE GOVERN

Pels amics i companys regidors del grup municipal d'Esquerra Republicana de Catalunya (ja sé que ara es diuen Esquerra a seques que deu fer més modern, però a mi m'agradava més abans) no passen els anys.
Ja fa disset mesos des que van deixar les responsabilitats de govern amb coalició amb CIU, però per ells tot segueix igual. Sembla que no hagin après dels errors del passat i encara no hagin vist quins van ser els motius que els van dur a treure els pèssims resultats de les darreres eleccions municipals de 2007 (un 8% dels vots que va significar el seu pitjor resultat dels darrers 20 anys en unes municipals).
Des del meu punt de vista, van ser dos els factors determinants en la consecució d'aquest estavellament electoral: un cap de llista més que "cremat" i una política de "seguidisme" sense matisos de les directrius que marcava CIU fins al mateix dia de les eleccions. Els regidors d'ERC van defensar amb més entusiasme la gestió del Consistori Gatell que la mateixa Gatell. En cap moment van "marcar paquet" (com diria en Puigcercós) ni perfil propi i l'electorat els va percebre com la "marca blanca" de CIU. I com no podia ser d'altra manera, el temps ha donat la raó a l'electorat.
ERC continua, un any i mig després, abraçant la mateixa fe que els va conduir al desastre. I mira que no hi ha cosa més trista que la fe del convers.
En l'actual legislatura portem 16 Plens i 105 propostes que s'han dut a votació. De les 105 votacions dutes a terme, Esquerra ha votat el mateix que CIU en un 85,7% dels casos. Aquesta xifra no fa més que corroborar el que els ciutadans i ciutadanes ja sospitaven: Esquerra de Castellar segueix sent un apèndix de CIU.
A veure si algun/a militat d'Esquerra fa veure als seus dos encegats regidors que, tal i com cantava en Bob Dylan o el Grup de Folk, els temps estan canviant.

28 d’octubre 2008

Avui hi ha Ple

Avui, com cada últim dimarts de mes, hi ha Ple. I com ja ve sent tradició en aquesta legislatura s'arribarà a la Junta de Portaveus, mitja hora abans del mateix, sense que ni CIU ni ERC hagin aclarit la seva intenció de vot sobre la major part dels temes a tractar. Suposo que deuen ser coses de la tàctica política...
En aquest sentit, cal dir que els companys de l'Altraveu acostumen a ser més nobles i sempre "mostren les seves cartes" per intentar trobar punts d'encontre (encara que pugui ser difícil) en la major part de les propostes que presentem.
A veure amb què ens sorprenen avui...

24 d’octubre 2008

A algú li cauran les dents

Per alguna raó que se m'escapa, hi ha un grup municipal a l'actual Consistori, que en les darreres setmanes ha iniciat una campanya d'articles d'opinió que tenen la mentida com a fil argumental.
Quan una persona, o grup de persones, menteix de manera sistemàtica són varis els motius que els poden impulsar a fer-ho, però un dels més comuns seria per fer quedar malament a algú a ulls d'un tercer. Això és el què està intentat fer aquest grup municipal amb l'equip de govern.
Heus ací algunes de les "perles" publicades pels seguidors de Jim Carrey recentment:

- " “Petits passos, grans avenços” és el lema del POMU, en virtut del qual s'arrangen la Cra. Sentmenat, el carrer Dr. Ferran, Joan Maragall... Unes obres que s'han adjudicat per 75.000 euros més per fer-ho amb diferents empreses. En un moment com l'actual, i sense tenir presses, calia esperar i estalviar-nos 75.000 euros. " MENTIDA

- " Està molt bé la congelació dels sous dels regidors i l'alcalde, hi estem d'acord. Llàstima de l'augment del 40% d'aquests sous del 2007 i l'increment no justificat de les regidores d'Educació i Cultura per decret." MENTIDA

- "També ha renunciat a les subvencions atorgades per arreglar l'accés al Tanatori, i de moment s'ha paralitzat l'arranjament de la Baixada Palau i la segona fase del carrer Caldes, totes tres obres incloses en el Pla d'accessibilitat, i totes tres subvencionades per l'ONCE durant el darrer govern de CiU. A més, tampoc han demanat subvenció d'accessibilitat per al 2009" MENTIDA
Companys, mireu que hi ha d'haver coses a criticar de la gestió municipal sense haver de recórrer a la mentida. Sigueu menys matussers i treballeu-vos una mica més les crítiques destructives.



22 d’octubre 2008

Puntualitzacions sobre l’article “Qüestió de prioritats” de la regidora Montse Gatell

El motiu del present article és aportar llum sobre les desinformacions que la regidora Montserrat Gatell va exposar en el seu escrit de la setmana passada al setmanari l'Actual titulat: “Qüestió de prioritats”. En el mateix, la regidora qüestionava la gestió de l’equip de govern en referència la gestió de les subvencions.
En l’esmentat article la regidora insinuava que en el Marc del “Convenio de colaboración del Ministerior de Trabajo y Fundación ONCE” signat el maig de 2007 entre l’Ajuntament i els dos ens esmentats, l’equip de govern renunciava a la subvenció atorgada el novembre de 2007 per la millora de l’accessibilitat global dels carrers Baixada de Palau i Caldes (2a fase). Projectes valorats en més de 400.000 € .
En cap cas l’equip de govern s’ha plantejat renunciar a la esmentada subvenció. El termini per acabar la tramitació d’aquests dos projectes finalitza el juny de 2009 i és la nostra voluntat dur a terme aquestes dues actuacions.
En referència a les acusacions d’haver renunciat a les subvencions de l’any passat en el marc del mateix conveni, per una suposada manca d’interès o deixadesa, informar que amb les ajudes de l’any passat procedents d’aquest conveni, es van realitzar les obres de millora del primer tram del carrer Nou, amb un cost total de més de 160.000 €.
Malauradament si que és cert, tal i com també s’esmentava a l’article, que l’equip de govern va haver de renunciar l’any passat a la subvenció per realitzar millores en l’accessibilitat al tanatori, ja que per una banda la baixa subvenció rebuda (només finançava el 25% del total del projecte) , i per altra l’inprevisió de l’antic equip de govern a l’hora de confeccionar els pressupostos de l’any passat, van impossibilitar fer front als més de 237.000 € que havia d’abonar l’Ajuntament.
Per últim, i per tranquil·litat de la regidora, informar que la convocatòria de l’any vinent per poder optar a aquestes subvencions es farà pública el proper mes de gener, moment en el qual presentarem els projectes per continuar millorant l’accessibilitat dels nostres carrers i places.

20 d’octubre 2008

Les deixalles

Una de les problemàtiques més importants que haurem de fer front com a país en els propers anys, és la gestió de les deixalles que generem.
Agafant l'exemple de Castellar, l'any passat, els poc més de 22.000 castellarencs i castellareques, vam generar al voltant de 11.500 tones de deixalles (1, 44 quilos de residus per habitant i dia). Una xifra no gens menyspreable i que dóna idea de quina ha de ser la magnitud del residu a gestionar a nivell de país.
Fins fa pocs anys, el total del residu generat anava a parar a dipòsits controlats a cel obert com ara el del Garraf (Vall d'en Joan) o el de Coll Cardús a Vacarisses (dipòsit on actualment van a parar la major part de les deixalles de Vallès Occidental que no són susceptibles de ser reciclades), em els conseqüents problemes ambientals i sanitaris que això comportava.
En els darrers anys però, hi ha hagut un cert increment en la sensibilització de cara a fomentar el reciclatge i la recollida selectiva de les deixalles en origen (feta pels propis ciutadans). En l'actualitat, a Castellar la recollida selectiva suposa poc més del 30% del total de la brossa recollida, un percentatge sensiblement superior a la mitjana de Catalunya.
Si bé és cert que la feina s'ha fet ha estat important, no és menys cert que no es pot deixar només en les mans dels ciutadans la responsabilitat de gestionar correctament els residus que generem. És per això que des de L'Agència de Residus de Catalunya s'han realitzat importants inversions en la creació d'Ecoparcs, que tenen la funció de separar les deixalles en destí. Tot i això, el model triat s'està revelant com un model poc eficient i molt car tenint en compte la minsa reducció del percentatge de deixalles que al final segueixen anant a l'abocador "tradicional".
Tenint en compte això, moltes són les veus que tant a nivell tècnic com polític, s'estan plantejant l'alternativa de la incineració com un model més sostenible, tant a nivell ambiental com econòmic, a llarg termini (tecnologia que permet una reducció molt important del volum dels materials que finalment han d'anar als abocadors, així com la valorització energètica de la crema de les deixalles com a font de generació d'electricitat alternativa).
El debat a l'entorn de la incineració no és nou, però de ben segur que els propers mesos es reactivarà. Haurem d'estar atents.

13 d’octubre 2008

Les zones blaves

Tot i el silenci inicial, en la tertúlia del passat dimecres dia 8 d’octubre a Radio Castellar, em va agradar sentir de boca de l’Oriol Papell (ERC) i la Montse Gatell (CIU) que les seves formacions estan d’acord amb les noves àrees de zona blava, impulsades per l’equip de govern, que en breu entraran en servei. Un gest que no m’ha passat desapercebut.

07 d’octubre 2008

Lliçons de participació?


Participar (Diccionari de la LLengua Catalana. Institut d'Estudis Catalans)
1 v. tr. [LC] Donar notícia (d’alguna cosa). Encara no ens ha participat el seu casament.
2 1 intr. [LC] Tenir, prendre, part en alguna cosa. Participar en els beneficis. Participar en un debat. Us convidem a participar a la reunió.
2 2 intr. [LC] Tenir quelcom de comú amb una cosa. Aquestes dues teories participen dels mateixos axiomes.


En el seu article la "Taula de mobilitat també en crisi?", el company i regidor de CIU Lluís López, qüestiona l'estat de salut de la taula de mobilitat del municipi. M'agradaria compartir amb tots vostès les aportacions fetes pel regidor en el si de la taula de mobilitat en totes i cada una de les sessions celebrades fins al dia d'avui (extret de les actes):

  • Sessió del 17 d'octubre de 2007
Res

  • Sessió del 20 de novembre de 2007

"El Sr. Lluís López creu que la proposta d’integrar totes aquestes parts en les comissions és encertada. Però incloent en el plenari una persona de l’ONCE, de Castellar Sostenible i del Consell de la Gent Gran"

"El Sr. Lluís López exposa que la Taula ha de ser un òrgan d’assessorament."

  • Sessió del 20 de febrer de 2008

Res

  • Sessió del 16 d’abril de 2008

"El Sr. Lluís López pregunta que quan entrarà en funcionament la zona blava."

  • Sessió 24 setembre de 2008

Ni una paraula

Suposo que el fet que el regidor es dediqués a gravar la darrera sessió, sense haver-ho consultat a cap dels membres de la taula, ni per simple cortesia, respon a la necessitat de tenir "material" per poder escriure el seu "treballat" article. Un altre cop no estaria de més informar la resta d'integrants de la Taula.

Molt em temo que si alguna cosa pot posar en crisi la Taula de Mobilitat de Castellar, és el nivell de les aportacions fetes pel regidor Lluís López.


02 d’octubre 2008

I ara què faria el President Bartlet?



Fa uns mesos que m'he convertit en un seguidor convulsiu de les peripècies dels protagonistes d’una sèrie de televisió nord-americana: “The West Wing” (El ala oeste de la Casa Blanca).

Pels no iniciats en aquesta sèrie, que recomano de totes totes, us diré que relata el dia a dia de la vida política de la Casa Blanca. L’incombustible Martin Sheen, interpreta el paper del President Bartlet, un demòcrata, liberal, catòlic i Premi Nobel d’economia, que lidera un equip de gent altament preparada i amb una moral i ètica a prova de bombes.

El punt fort de la sèrie és, sense cap mena de dubtes, el guió creat per Aaron Sorkin. Els diàlegs intel·ligents, les trames perfectament travades i els tocs de fina ironia es van intercalant de manera harmoniosa donant com a resultat una de les millors series de televisió que he vist mai.

Es increïble com una sèrie que parla sobretot de tàctiques polítiques pot enganxar tant.

Imbuït com estic en l’univers “Bartletià”, cada vegada que llegeixo els diaris i més encara en l’actual context de crisi financera, em pregunto què faria en “Jed” Bartlet per poder treure el seu país dels l’atzucacs en el que es troba immers.

Tiraria endavant el pla de rescat de 700 bilions de dòlars para salvar el sistema financer?

Com acabaria amb les dues guerres obertes, a l’Iraq i a l’Afganistan, que de ben segur han costat a cada nord-americà i nord- americana un ronyó i part de l’altre?

Com reconstruiria les relacions amb bona part dels països d’Amèrica Llatina i l’estat espanyol ?

Com afrontaria l’increment del preu del petroli i la crisi energètica que ens ve a sobre?

I finalment, com encaixaria la pèrdua de pes específic en el món a favor de les noves potències emergents?

De ben segur que el meu heroi trobaria la manera de donar resposta a totes les meves preguntes, però en seran capaços un senador Demòcrata per Illinois o un de Republicà per Arizona?

La resposta a partir del primer dimarts, després del primer dilluns de novembre d’enguany.



22 de setembre 2008

Quan plou...

Avui ha tornat a ploure. Divendres al vespre ja ho va fer una mica i per sort pels nuvis, i la resta de convidats, el dissabte va ser només un dia ennuvolat. Com no podia ser d’altra manera, deixeu-me felicitar la Mercè i l’Óscar pel seu enllaç i per la bona estona que vam passar.

Cada vegada que es casen uns amics (val a dir que ha estat com una epidèmia en els darrers mesos), un se n’adona que el temps va passant i que aquelles coses que abans només feien les “persones grans”, ara les fan les persones de la teva quinta.

Abans els jugadors del Barça eren senyors i ara són xavals que els hi portes deu anys d’avantatge. Abans els nens petits ben educats et tractaven de tu i ara comencen a fer-ho de vostè. Abans ser estudiant de la universitat et servia per aconseguir descomptes al cinema i ara comences a tenir problemes per dir quants anys fa que vas acabar la carrera. Primer tenia el carnet jove, després vaig tenir el carnet +26 i ara no hi carnet que valgui.

La vida no espera. Tempus fugit.

Ai la pluja!


17 de setembre 2008

S'ha acabat el bròquil

Fa una hora que s’ha acabat el primer Ple d’aquest nou curs polític. Si no vaig errat, ha estat un dels Plens més curts de tota la legislatura.

A l’espera que la regidora Montse Gatell faci ja el seu clàssic i esperat resum del què ha succeït durant aquesta darrera sessió plenària, permeteu-me que m’avanci i expressi la meva més profunda decepció pel posicionament immobilista i el discurs profundament demagògic que ha mantingut el nou regidor Arderius i per extensió l’Agrupació d’electors de l’Altraveu, en relació als treballs d’urbanització del polígon de Can Bages.

Haig de reconèixer que la intervenció del regidor debutant m’ha tret de polleguera. Val a dir que no ha estat la primera vegada que m’ha passat, ja que en un dels primers Plens de legislatura alguna de les intervencions de la regidora Perich també m’havien causat cert nerviosisme (coses de ser un regidor novell).

La lectura del comunicat del “Politburo”, perquè no es pot dir de cap altra manera de l’exposició de motius que ha defensat l’Altraveu, ha estat plena de dades falses o si més no incontrastables, acusacions infundades, insinuacions malintencionades i afirmacions errònies derivades del desconeixement dels més elementals principis de dret administratiu. Això sí, ha estat carregat de bones voluntats (però com bé diu un Alcalde que conec : el camí cap a l’infern està fet de bones voluntats).

El què més m’ha encès però, ha estat que aquest discurs (perquè ha estat un discurs), que hagués pogut signar el mateix Hugo Chávez, s’ha llegit després de més d’una hora de reunió entre un servidor i el lector del mateix. Durant la reunió he explicat del dret i del revés el perquè no podíem votar a favor de la proposta si no s’esmenava un dels cinc punts dels que constava. L’argumentació lògica ha aconseguit que el meu interlocutor hagi entès el nostre posicionament, però no ha pogut doblegar la impertorbable, intransigent i monolítica opinió de la guardiana de les essències, el bé suprem i la veritat absoluta : L’Assemblea de l’Altraveu!

Per cert, que algú em digui qui és “l’Assemblea”, perquè de vegades sembla que tingui vida pròpia i no la formin persones. Quan acaben els arguments diuen: “potser tens raó, però hem sap greu, l’Assemblea ja ho ha decidit

Avui he arribat al ferm convenciment que intentar pactar la modificació d’una coma de qualsevol proposta que es presenti des de l’Altraveu és impossible. És perdre el temps. És com parlar amb una paret. I no ve d’avui. Ha passat amb el tema dels Censos o en el tema de la participació en els Plens, entre d’altres.

El Ple d’avui, ha estat la confirmació final que l’experiència de l’Altraveu és fantàstica com experiment de participació ciutadana, però és un zero absolut en resolució, velocitat i flexibilitat a l’hora d’arribar acords i prendre decisions.

Amics i amigues de l'Altraveu, quan torneu al món real truqueu-me. Fins llavors no em feu perdre més el temps.

Tot això dit amb "carinyo"



16 de setembre 2008

La bicicleta

Avui m'he decidit. M'ha costat més d'un any però per fi he pres la determinació d'intentar anar treballar cada dia en bicicleta. Durant el darrer any he anat buscant excuses. Que si ara fa massa calor, que si encara no tinc la bicicleta a punt, que si Via Pública queda massa lluny, i un llarg etc. inacabable.
Només espero que la perseverança no m'abandoni.

PD: Joel, tu també anaves amb bicicleta. Allà on estiguis, t'envio un petó.

12 de setembre 2008

I que segueixi la festa

Ahir va ser la Diada Nacional de Catalunya. Aquest any la Diada va servir com a prolegomen de l’inici de la nostra Festa Major. Avui al vespre, la Invitació a la Festa a càrrec de l’actriu Montse Germán, amb la col·laboració dels veïns del carrer Major, donarà el tret de sortida formal a la festa gran del poble.

L’acte principal d’ahir fou la declaració institucional en motiu del 11 de setembre al carrer de les Roques. D'aquest acte m’agradaria fer dos comentaris.

D’una banda, disculpar l’absència de quatre regidors de l’equip de govern que van assistir a l’enterrament del pare d’una benvolguda amiga i ex-regidora: la Rosa Massot. Des d’aquí vull fer arribar el meu condol a ella i a tota la seva família.

D’altra banda, analitzar el paper que prenen alguns regidors de la oposició en actes institucionals d’aquesta mena.

Normalment quan es tracte d’un esdeveniment institucional, el protocol marca que tots els membres del Consistori ocupin un lloc destacat al costat de l’Alcalde, ja que la seva presència significa la unitat de totes les forces polítiques i en definitiva, la presència de tots els ciutadans que representen. Així ho van entendre ahir els regidors d’Esquerra República de Catalunya i els de l’Altraveu, però no els de Convergència i Unió, que van preferir quedar-se entre el públic assistent.

No és la primera vegada que això passa, i per tant no crec que sigui fruit de la casualitat. Sense anar més lluny, i fent una mica de memòria, la Diada de l’any passat va passar el mateix. Durant el descobriment de la placa del Passatge de la Higuera també, o en la inauguració del mercat municipal, etc.

Més enllà de les diferencies ideològiques o personals que hi pugui haver entre uns i altres, hi ha una cosa que està per sobre: la Institució.

Quan un és elegit com a regidor o regidora, adquireixes una funció representativa que va més enllà de la teva persona. Quan les regidores i regidors de Convergència decideixen no alinear-se al costat del seu Alcalde en un acte institucional, no són ells els qui no hi són. No hi són els 2.345 castellarencs i castellarenques que els van fer confiança.

No us enganyaré. Em sap greu.

09 de setembre 2008

Festa Major de les Arenes

Divendres al vespre, vam assistir amb l'Alcalde al lliurament dels “1ª Edició dels Premis de les Arenes” en el marc de la seva Festa Major. (http://www.lesarenes.com/)

L’acte va ser un trobada molt emotiva de tota la gent que, per un motiu o altre, tenen alguna vinculació amb aquest indret del nostre terme municipal.

Vam tenir l’oportunitat de compartir una bona estona amb un dels veïnats més desconeguts del nostre poble. Un indret molt especial, amb uns veïns molt acollidors.

Moltes gràcies

03 de setembre 2008

Pepe González

Encara no ho havia fet mai, però avui m’agradaria parlar d’un company de l’equip de govern. Avui m’agradaria parlar-vos del Pepe González.

El Pepe és un personatge peculiar, d’aquells que no deixen indiferent quan el coneixes. El seu aspecte inicial és el d’un paio tosc, sec i aparentment amb molta mala baba. El seu to de veu (aSABINAt) i la vehemència en que en moltes ocasions defensa les seves idees encara el fa més “antipàtic” a primer cop d’ull.

No són poques les persones que de vegades parlant sobre l’Ajuntament i la política municipal m’han dit : “ No, però si ho esteu fent bé, però és que el Pepe González ...”. Normalment els punts suspensius sempre segueixen amb alguna consideració negativa cap a ell.

Si us dic la veritat, aquests punts suspensius cada vegada els trobo més injustos i més allunyats de la realitat.

Permeteu-me que d’una vegada respongui a totes es persones que m’han fet saber la seva opinió sobre la persona del regidor González Navas. El Pepe és una persona noble. El Pepe és una persona que sempre et va de cara. El Pepe, tot i el seu caràcter dur, és una persona reflexiva i flexible. No és una persona de idees inamovibles. És una persona experimentada que aporta experiència i consistència a l’equip de govern. I també és un fervent lector de la literatura centre europea d’entreguerres (cosa de la qual ell n’està orgullós).

En resum, per mi és una persona (i un “animal polític”) del qual tots els regidors, tant els de l’equip de govern com els de l’oposició, en podem aprendre moltes coses. Aprofitem-lo perquè ja s’està fent gran.

Avui em declaro, ara que no ens escolta, una mica Gonzáleznavista.


26 d’agost 2008

Hi sobra visceralitat

Repassant la bolgesfera castellarenca he anat a parar al blog de la regidora Gatell.
Llegint el seu post del dia 5 d'agost en el qual feia el seu particular resum de com havia anat el passat Ple del 22 de juliol ( http://montsegatell.bloc.cat/post/14835/231045 ), em va venir al cap un article que vaig llegir fa uns mesos de Josep-Maria Terricabras, en el qual feia una reflexió sobre el paper dels sentiments i la seva manipulació amb finalitats polítiques.
Crec que la companya regidora ha caigut en el parany (de manera fortuïta o voluntària), de barrejar idees i sentiments, bastant matusserament per cert, amb la finalitat d'alimentar els baixos instints dels seus fervents seguidors. Per mi és un camí equivocat de fer política.
Aquí teniu l'article d'en Terricabras. És una mica llarg, però crec que val la pena.



Idees i sentiments
DILLUNS, 17 DE MARÇ DEL 2008

Un bon amic que em manté informat del que està “de moda” pel món -ell sap que sovint bado- m’explica la importància que en els darrers temps està tenint el corrent anomenat “storytelling” (explicar històries), corrent que, és clar, també ve dels EUA. Entre polítics i mànagers en general s’ha imposat l’opinió que el gran públic no en vol saber res de les idees -ells pensen que aquest gran públic és incapaç d’entendre-les i de seguir-les-, i que s’estima més que li expliquin històries, que li toquin el cor amb sentiments i emocions. Així és com es fan les campanyes electorals, així és com es fan els anuncis en els mitjans audiovisuals, aquests són els missatges religiosos, socials, comercials, etc.
Jo no hi entenc gens en això del màrqueting, però em sembla que conservo una mica de sentit comú i que, fins i tot, sé una mica d’història de la cultura. Explicar històries és el que s’ha fet sempre, a casa -abans, a la vora del foc- i a l’escola -precisament l’antiga “història sagrada” n’era un bon exemple-, i el que ha servit durant segles per fer arribar determinats missatges a la població. Els mites de tota mena, les tragèdies gregues i les paràboles de la tradició evangèlica buscaven precisament la identificació de l’oient amb una determinada història, que l’havia de commoure i de captivar, que li havia d’arribar al cap i al cor.
Des de l’èxit del llibre “Intel·ligència emocional”, s’ha revifat la importància de les emocions. Cert, són molt importants en la nostra vida, de fet, són decisives. El llibre i el corrent emocional han recuperat sortosament la idea que la intel·ligència té molt a veure amb les emocions. Malauradament, alguns no n’han tret la conseqüència que, a la inversa, les emocions també tenen molt a veure amb les idees. És a dir, que idees i emocions estan entortolligades i que els humans no estem escindits, partits, dividits, en éssers lògics -intel·lectuals- i éssers sentimentals -emotius- sinó que som una unitat complexa, barrejada, en la qual ens convé destriar cada vegada el pes dels diversos arguments que fem servir, la importància dels estímuls que rebem, la força d’allò que projectem.
Em sembla, doncs, esplèndid que es doni importància als sentiments. El que és realment important és desemmascarar la mala intenció que tenen alguns dels que ho fan: perquè els sentiments i les històries no són mai neutres -ho sabien els mites, les tragèdies i les paràboles-, sinó que sempre porten missatges i idees. No sóc dels que creuen que la gent és incapaç de pensar. Sí, però, que, així com es pot ajudar a aguditzar la capacitat de pensament de la gent, també es pot contribuir a esmussar aquesta capacitat. I els que venen -productes del tipus que sigui, també productes polítics i morals- sembla que estan cada dia més interessats a passar de contraban les seves idees a través d’eslògans més o menys emotius, més o menys cordials, a fi que la gent hi quedi atrapada i no vagi més enllà de la superfície. Això mateix, però, em fa tenir esperança: si volen que el producte passi d’amagatotis no és perquè pensen que la gent és incapaç de pensar, sinó perquè estan convençuts que n’és capaç i que, si no emboliquessin visceralment el producte, aquest no passaria.
Em sembla molt bé que tots subratllem que idees i sentiments van junts, molt junts, i que sovint és dificilíssim destriar-los, de vegades fins i tot és impossible separar-los. Alguns, però, es volen dedicar a abonar el sentiment com a eina d’irracionalitat i de control de la població. A mi, em sembla imprescindible abonar-lo com a eina d’humanitat, de concreció de les idees, procurant que sempre es vegi que això que anomenem “idees” i “sentiments” no són sinó dos accents diferents d’una única realitat humana. Al capdavall, les idees ens han de fer sensibles, i els sentiments ens han d’ajudar a ser més lúcids.

Josep-Maria Terricabras, catedràtic de filosofia de la Universitat de Girona i Director de la Càtedra Ferrater Mora de la Universitat de Girona

Laeto animo

S'han acabat les vacances. Pel record queden ja dies de descobriments i noves experiències viscudes fent el turista per aquests mons de Déu. Ara toca el "santornem-hi", el recuperar el ritme quotidià de la feina diària, amb la vista posada en els propers mesos de treball. La festa major, diverses obres municipals per acabar, uns pressupostos per fer i nous projectes que sorgiran.
En definitiva, uns mesos que afronto amb Laeto animo i amb les forces renovades.

14 de juliol 2008

Castellar està de dol

Avui Castellar enterra un fill predilecte.

No vaig tenir el gust de conèixer en profunditat en David Expósito, però si que conec molts dels membres de la gran família dels Bombers Voluntaris de Castellar. A tots ells i a la seva família, la meva més sincera condolença

08 de juliol 2008

"Petits passos, un gran projecte"

Quan en el programa electoral amb el qual ens vam presentar a les eleccions municipals de l'any 2007 parlàvem de la nostra aposta per l'urbanisme a favor de les persones, fèiem referència a la voluntat d'impulsar una nova dinàmica en la política d'actuacions a l'espai públic del nostre municipi. La idea era clara: "Després d'una etapa en la que han primat els grans projectes arriba el moment de posar l'urbanisme al servei del ciutadà. L'urbanisme entès com una eina de millora de la qualitat de vida dels castellarencs i castellarenques, per tal d'aconseguir un espai i un paisatge urbà més agradable i cuidat."

Aquesta filosofia és la que ens ha impulsat a tirar endavant amb un Pla d'Obres de Millora Urbana (POMU) que fins a final d'any, però amb vocació de perdurar en exercicis posteriors, ens permetrà realitzar prop de trenta actuacions en diverses zones del municipi. Aquestes actuacions, que seran preferentment de manteniment i millora de paviments i voreres se l'hi haurà d'afegir la reforma integral del primer tram del carrer Lleida (entre el carrer Barcelona i el carrer Dr. Vergés) i altres obres com la primera fase de les obres de vianalització dels carrers Sala Boadella i Montcada (que començaran en poques setmanes).

El POMU 2008, sota el lema "Petits passos, un gran projecte", neix amb la voluntat d'anar posant al dia l'estat de l'espai públic del poble i serà una eina molt útil per gestionar i periodificar convenientment les actuacions que s'aniran duent a terme en els propers anys.

01 de juliol 2008

Amb la calor

Un cop arribat l'estiu i amb l'arribada de la calor la gent surt més i està més en contacte amb els seus veïns.
Aquest increment de l'activitat a patis particulars i a places públiques fa que els problemes de convivència, que durant la resta de l'any han estat "adormits", aflorin.
Amb l'arribada del juliol descobrim que tenim veïns i que moltes vegades aquests veïns no sempre són i actuen com nosaltres voldríem.
Els problemes veïnals representen bona part dels conflictes que gestionem, durant aquests mesos caniculars, en els departaments de l'àrea de territori.
Des de l'Ajuntament no tenim una vareta màgica per tal d'aconseguir que aquell veí no tingui engegat l'aire condicionat a les quatre del matí, o que aquell altre no faci un sopar amb amics a la seva eixida fins les tres de la matinada.

Només el seny i la bona voluntat poden aconseguir que entre tots tinguem un estiu plàcid i descansat.

Fer-ho possible està a la mà de cada un de nosaltres. Siguem tolerants.

20 de juny 2008

La COPE, la Forja i la "Brunete mediàtica": Homenatge a José Doroteo Arango Arámbula "Pancho Villa"

Em declaro lector de la Forja. I per molts intents que faci l'actual “Consell editorial”, no aconseguiran que ho deixi de ser.


Dit això, permeteu-me dir que l'estil de l'ínclit Federico Jiménez Losantos ha quallat en la nova etapa d'aquest setmanari, la qual cosa no és d'estranyar tenint en compte el perfil ideològic del personal.

No entraré en valorar el contingut dels editorials que trobo profundament esbiaixats i partidistes, el què sí que he trobat divertit és el titular "Postures divergents", ja que de seguida m'ha vingut al cap un bonic joc de paraules si d'aquest titular substituïm la paraula “divergent” pel seu antònim.

En el meu anterior post ja avançava que la marabunta s'aproximava. Ara s’ha afegit a la festa la "Brunete mediàtica".

Sense que serveixi de precedent, aquesta setmana deixarem la mateixa "Cita de la setmana" ja que el "Consell editorial" de La Forja se n'han fet mereixedors. "¡Va por ustedes!"

17 de juny 2008

Des de la plantació...


Llegint els articles publicats recentment per alguns companys regidors del Consitori, em va venir al cap la magnifica pel·licula de l'any 1954 "“The Naked Jungle” o en castellà “Cuando Ruge la Marabunta” que us recomano de totes totes.


Heus ací la sinopsi:
Un home (en Charlton Heston) es casa per correspondència amb una dona simplement per poder tenir un hereu a qui llegar la seva plantació a la selva de Sudamèrica. La història gira al voltant dels caràcters oposats de la dona i el marit, que no es coneixien més que per carta, però al final s’han d’enfrontar a l’atac de la marabunta. Un exèrcit de formigues que avança per la selva arrasant tot el que troba al seu pas. I, és clar, la plantació està just en el camí de les formigues.

11 de juny 2008

Estimada lectora

Ahir em vas dir que havies llegit el meu blog. Em va fer especial il·lusió.
Escrigui que escrigui, no pateixis que no m'enfado amb ningú... ja ho saps.
Una abraçada

Aleix (ex-secretari)

06 de juny 2008

L'animació

Veig que darrerament la bolgsfera de la política castellarenca és molt productiva. Crec que està bé.
Tothom necessita llocs on esbravar-se, i perquè no aprofitar aquests espais de recolliment, que només llegeixes tu i quatre malalts més de l'esdevenir de la política municipal, per conèixer millor les inquietuds de cadascú.
Coneixent el perquè de les coses i "parlant" més els uns amb els altres a través d'articles creuats , estic convençut que tot i les discrepàncies inicials, trobarem maneres d'avançar conjuntament pel futur del nostre poble.

Avui estic optimista...deu ser que encara no ha plogut!

Pel què em diuen...

Pel què em diuen, vaig afinar poc en les apreciacions que vaig fer sobre l'actitud i les motivacions d'alguns membres de la junta del CAC en relació al tema de la setena escola. Si és així, ho lamento per les persones que s'hagin pogut sentir eludides .

29 de maig 2008

La cultura del no o el desgast pel desgast

Fa uns mesos s’ha instal·lat a Castellar el que ja fa uns anys que ocórrer a d’altres municipis del principat, i és que la cultura del no sistemàtic s’ha estès per tot.

En un any de Plens hi ha hagut pancartes gairebé contra tot i tothom.

Per una banda tenim els amics d’Aturem Can Bages, una opció respectable però anacrònica, ja que la decisió sobre la necessitat o no d’un nou polígon industrial va ser matèria de la revisió del Pla General feta l’any 1999.

D’altra banda, tenim un comerciant i un reduït grup de veïns que en un primer moment es van oposar a la creació d’una zona de vianants i ara diuen que sí que la volen però amb consens. De les signatures que van recollir en el seu moment contra el projecte, cal destacar la de l’actual cap de l’oposició, que tot i portar la mateixa iniciativa en el seu programa electoral, ha aprofitat que el Ripoll passa per Castellar, per tal posicionar-s'hi en contra. Com a mínim sorprenent.

Després ens trobem amb una junta del Club Atlètic Castellar, que es dedica recollir signatures contra la ubicació d’una escola al costat de les pistes d’atletisme amb el suposat pretext que no hi ha un consens polític. Ja és l’hora que algú digui que la manipulació que estan duent a terme alguns membres de la junta només fa que mal a l’entitat. La utilització de la mateixa com una plataforma de promoció personal per tal de fer carrera política, és com a mínim trist. Qui vulgui fer política que es presenti a les eleccions i que no manipuli des de l’ombra.

I per últim trobem el cas del regidor Jordi Román. El responsable de la situació creada és la persona que va fer la llista de CIU a les passades eleccions i que ara diu que no el posaria a la llista ni de 25. Potser una mica tard?

És intolerable que s’acusi a l’equip de govern d’haver propiciat aquesta situació. És intolerable que es faci servir aquest regidor per atacar i desgastar l’acció de govern quan el problema l’han creat ells i n’haurien d’estar avergonyits en comptes de treure pit i senyalar als altres com a culpables.

I el què encara és més trist, és que els grups municipals membres de la plataforma d’”Amics del Franki”, facin de comparsa i de “pancarteros” d'aquesta situació en comptes de carregar contra els veritables culpables.

En resum, molta misèria humana i poc sentit comú.

27 de maig 2008

Avui fa un any

Avui fa un any que vam guanyar les eleccions. El cert és que dies abans creiem en la victòria, però al menys un servidor, no pensava que pugues ser tant amplia.

Aquest any ha estat un any intens. Un any d’aprenentatge i de noves experiències. Un any de moltes alegries i maldecaps. Un any viscut apassionadament i amb tota la il·lusió dels projectes que comencen.

També ha estat un any ple de noves coneixences, perquè si alguna cosa fas sent regidor és conèixer a gent i escoltar les seves inquietuds.

En definitiva, un any i unes vivències que ens han marcat a tots els que formem l’equip de govern. De ben segur que amb el pas del temps el recordarem com un dels més apassionants de la nostra vida.

Per molts anys!

15 de maig 2008

Contribucions especials?

Des que sóc regidor a Castellar, un tema recorrent que va sortint en diverses converses amb veïns és el tema de l'aplicació o no de les contribucions especials per tal de finançar millores significatives d'infraestructures i xarxes de serveis.
El discurs general, que naturalment jo també comparteixo, és que: "jo ja pago els meus impostos i per tant què coi s'han pensat de fer-me'n pagar més!"
Aquesta reflexió, que és la primera que ens surt de l’estómac al 99% dels humans, quan s'analitza amb coneixement de causa i sabent la realitat pressupostària dels ajuntaments va perdent força.
Els ajuntaments, i el de Castellar no és una excepció, tenen per regla general molts problemes per tal de poder finançar els serveis i les obres que els ciutadans i ciutadanes reclamen.
En l'actualitat hi ha un decalatge molt important entre el cost dels serveis a oferir i els calés disponibles.
Això em porta a la conclusió que a mitjà termini, molts ajuntaments hauran d'aplicar contribucions especials de manera generalitzada, no per voluntat política sinó per necessitat.

Que Déu ens agafi confessats a tots: pagadors i cobradors!

12 de maig 2008

En relació al decret de sequera

Aquest cap de setmana he rebut bàsicament dos inputs en relació al decret de sequera publicat el passat divendres.

1- Que l’hauríem d'haver fet abans perquè des de llavors no ha parat de ploure.
2- Que l'afany recaptador de l'ajuntament no coneix límits i que ens volem lucrar amb les multes que preveu el decret.

Sempre m'ha agradat la ironia (input 1) ja que sense ella no hi ha vida intel·ligent.
El què ja trobo més preocupant és que aquestes alçades, i coneixent la situació de dèficit hídric del país, encara hi hagi opinions amb visions tant parcials de la realitat (input 2)

L'objectiu

Aquest bloc pretén ser un lloc on expressar el meu punt de vista sobre aspectes diversos del “món” que m'envolta.
Serà un espai d'opinió, òbviament parcial, ja que hi bolcaré sensacions i experiències viscudes en primera persona.

No hi feu massa cas...