Nunca es tarde si la dicha es buena

El Congrés aprova definitivament la Llei antitabac

Recuperar les barraques de vinya. Preservar el patrimoni

Ja fa uns anys que un grup de persones vinculades al Centre Excursionista de Castellar van iniciar la recuperació de diverses barraques de vinya i d’altres construccions de caràcter agrícola (canals, feixes i forns) del nostre municipi. En l’actualitat el treball desinteressat realitzat per aquest grup de persones ha permès documentar l’existència, fins ara, de més de cent barraques, gairebé una cinquantena de forns de calç i una desena de forns d’obra.

Les barraques de vinya, que durant els segles XVIII i XIX proliferaren de manera important gràcies a la creixent demanda de vi, són un valuós testimoni del nostre passat agrícola. Així mateix, constituïren un element imprescindible per l’expansió d’aquest conreu, tenint en compte que els nous camps de vinya eren cada vegada més lluny del poble i que les tasques relacionades amb aquest conreu requerien una atenció constant per part dels pagesos.

La gran crisi vinícola de finals del segle XIX, provocada per la plaga de la fil·loxera, va suposar l'abandonament gairebé total de la construcció de barraques i la seva lenta degradació fins caure gairebé en l’oblit.

Recentment, des de l’Ajuntament vam presentar l’“Inventari del Patrimoni Històric, Arquitectònic i Ambiental de Castellar del Vallès”, un document que en un futur ha de servir de base per la confecció d’un Catàleg dels elements més notoris que tenim al nostre municipi.

Si bé és cert que des de l’administració local s’ha d’impulsar la preservació del nostre patrimoni, el paper que poden jugar els particulars, com el juguen en aquest cas aquest grup de castellarencs i castellarenques a l’hora de documentar i recuperar aquestes antigues construccions , també és importantíssim. Valorar el nostre patrimoni rural és una tasca lloable i que ens enriqueix com a poble. Serveixin aquestes ratlles de públic reconeixement.

"Lo dicho"

Fa unes setmanes hom va llençar-me la cavalleria per sobre per un post meu.
Un mes més tard, les noticies ratifiquen el que ja era vox populi.
Ara jo em reafirmo en el que ja vaig dir al seu dia:
"Com costa ser coherent amb els propis principis"
Benvinguts doncs, colla d'impurs, al "lado oscuro de la fuerza" que són els partits polítics.

PD: Ja heu deixat de ser qui sou.

Autoritat vs autoritarisme

Moltes vegades hi ha persones, totes en coneixem alguna, que confonen l'autoritat amb l'autoritarisme.
L'autoritat és la facultat que té una persona per ser obeïda. Normalment deriva de mèrits adquirits amb anterioritat.
L'autoritarisme és sovint el recurs que usen aquells que no s'han guanyat l'autoritat.
Espero que aviat hom en vegi la diferència.

Vox populi, vox dei

Diumenge passat aquest país va tancar una etapa de la seva història política. Una etapa marcada, al meu entendre, per molts encerts però també per molts errors, tal i com es desprèn dels resultats electorals.
Catalunya i mig món es troba en uns moments difícils. Catalunya i mig món necessita redreçar el rumb i tornar a creure amb les seves possibilitats. Hem d'abandonar l'autoflagel·lació i ser capaços d'encarar el futur amb optimisme.
De res ens serveix continuar sent consumidors col·lectius d'ansiolítics i antidepressius.
Una part molt important dels problemes que avui ens afecten els tenim gravats al cervell per un degoteig constant de notícies descoratjadores que, massa sovint, dramatitzen en accés la realitat.
Els catalans i catalanes van parlar diumenge i ara és l'hora que els dipositaris de la seva confiança agafin les regnes de la situació.
Els desitjo sort.

No ens equivoquéssim

La jutge imputa cinc homicidis al cap de l'extinció de l'incendi d'Horta

No hauríem de perdre de vista qui són els veritables culpables

Tornen a parlar català en la intimitat...

Alguna cosa torna a canviar?

Degradant-se moralment

"L'Altraveu es presenta a les eleccions municipals

Deixarà de ser una agrupació d'electors per convertir-se en un partit"

Com costa ser coherent amb els propis principis

Gallina de piel

Coberta de glòria

Ahir vas fer una nova actuació "estel·lar".
Una posada en escena típica de tu.
Monòleg lleugerament articulat al principi i perdut i sobre actuat a partir del segon paràgraf.
Poc domini dels continguts del text a recitar.
Parlant de tot menys del que anava l'obra.
Parlant de sentiments quan es parlava de calés.
Buscant "papus" sota les pedres.
Cercant l'aplaudiment dels fans que en una altra època et reien els histrionismes.
Sembla que vas voler baixar el teló definitivament.
El vas voler baixar "a lo grande y pisando fuerte" com fan les folklòriques.
Vas acabar perduda i coberta de glòria.
Et trobaré a faltar.

A l’amic Manel (extended version)

La setmana passada vaig tenir l’honor que un dels factòtums i gurus de l’urbanisme vallesà em dediqués unes ratlles en aquest setmanari escrites des dels intestins.
En Manel Larrosa va considerar necessari estirar-me les orelles, o més concretament, fotre’m un calbot, per un article meu en el qual defensava la bondat de la connexió de la carretera de Castellar (B-124) amb l’autopista C-58 mitjançant la construcció d’un dels trams de l’autovia orbital o quart cinturó que coincideix amb el traçat del què en un futur serà la continuació de la Ronda Oest de Sabadell.
Entenc l’enuig que pot provocar al “vell ex-regidor” el fet que un “regidor novell” defensi la necessitat de la construcció d’un tram d’una infraestructura d’aquestes característiques, tenint en compte els anys de lluitar-hi en contra que porta a les seves esquenes l’ex-edil.
També puc entendre que en un atac de megalomania s’atribueixi la “paternitat cultural” única del fet que en un futur els Ferrocarrils de la Generalitat puguin arribar a Castellar i es situï, una vegada més, moralment a anys llum per sobre d’un servidor i dels successius governs de la Generalitat que des de fa anys que han treballat per assolir aquesta fita. És una cosa que acostuma passar quan t’erigeixes guardià de les essències, el bé suprem i la veritat absoluta.
El debat del quart cinturó és un debat de país que porta dècades de reflexió amb interessants aportacions del Sr. Larrosa i d’altres “especialistes” en la matèria que de ben segur han permès millorar el projecte inicial, però que han conduït la política d’infraestructures d’aquest país al immobilisme.
Sr. Larrosa i acòlits, per fer una truita s’han de trencar, com a mínim, un ou. Qualsevol infraestructura que es construeixi té necessàriament un impacte territorial i mediambiental (fins i tot l’arribada del tren). El que hem de vetllar entre tots és per reduir al màxim aquests impactes i fer que les infraestructures a construir s’adaptin al màxim a les necessitats i a la realitat de cada territori.
És obvi que aquest és un projecte ple de peculiaritats, problemàtiques locals i interessos contraposats que s’arrosseguen des de fa anys. També és obvi que la seva construcció no serà el final dels problemes de mobilitat del Vallès i que hi haurà d’haver altres intervencions tant en les infraestructures viàries com en les ferroviàries que permetin aconseguir una mobilitat interna i externa de l’àmbit vallesà més sostenible i eficient. En aquest sentit, l’autovia orbital, independentment del format i el traçat que finalment tingui, és necessària però no suficient.
Conec el Sr. Larrosa i estic convençut que les desqualificacions contra la meva persona que va vessar en el seu escrit van ser redactades a cop calent. Em nego a creure que l’únic argumentari que pugui eximir contra la construcció de l’autovia orbital sigui lapidar matusserament les opinions d’un “novell regidor” de poble.
Jo cap a ell només tinc paraules d’admiració professional i respecte personal.

Connectats a l’autopista

El passat 26 de juliol de 2010, la Dirección General de Carreteras del Estado va aprovar l’Estudi Informatiu del que serà l’Autovia Orbital de Barcelona, coneguda popularment com el Quart cinturó.
Aquesta infraestructura, una de les que ha despertat més controvèrsia durant les últimes dècades al nostre país, ha iniciat així el seu tràmit administratiu que en un futur ha d’acabar amb la construcció d’una via que unirà Abrera i Sant Celoni, passant pel nord de Sabadell i Terrassa.
Si bé és cert que les afectacions territorials d’aquesta autovia al nostre terme municipal són pràcticament nul·les, les afectacions en termes d’impacte en les comunicacions per carretera de Castellar són immenses, ja que un tram d’aquesta mateixa via és la que en un futur ha de garantir la connexió directa de Castellar amb la C-58.
Com bé és sabut, la població de Castellar supera ja els 23.000 habitants, i tant les característiques de la carretera B-124 com la impossibilitat de connectar directament amb una via d’alta capacitat, sense haver de passar pel centre de Sabadell, afecta diàriament milers de castellarencs i castellarenques en els seus desplaçaments a poblacions veïnes.
Amb l’objectiu d’agilitar i avançar al màxim l’execució de les obres de l’autovia, aquesta setmana l’Ajuntament ha aprovat la presentació d’una al·legació al projecte; instant al Ministeri de Foment a segregar i avançar temporalment, la construcció del tram de connexió entre la B-124 i l’enllaç de l’autovia “Sabadell Est”, fins a l’enllaç “Sabadell Oest”. D’aquesta manera, es facilitarà un accés directe a la Ronda Oest de Sabadell i a l’autopista C-58 i, al mateix temps, es resoldrà una part important de la complicada mobilitat interna de Sabadell, motivada per la influència del trànsit extern de Castellar del Vallès.
Així mateix, també s’ha demanat a la Generalitat de Catalunya que acceleri els tràmits per poder iniciar el més aviat possible les obres de desdoblament de la carretera B-124.
Amb l’execució d’aquestes dues infraestructures quedarà resolt d’una vegada per totes un dels greuges històrics que té Castellar en matèria de mobilitat.

Labordeta in memoriam

Abans d'ahir va morir un personatge curiós: José Antonio Labordeta.

Persona polifacètica i polièdrica, molts el recordaran per aquesta intervenció estel·lar al Congrés dels Diputats.

EPD

Preservant la sèquia Monar

Aquesta setmana l’Ajuntament de Sabadell i el de Castellar del Vallès han signat un conveni pel manteniment de la sèquia Monar, el canal que creua el nostre terme municipal de nord a sud i que discorre en paral·lel al riu Ripoll.
La sèquia Monar (o rec Monar) és una canalització d’aigua que data d'època medieval i recorre la conca del riu Ripoll, des de sota del Mas Pinetó fins ben entrat el terme municipal de Sabadell.
Si en el seu origen l’aigua de la sèquia servia per moure els rodets dels molins fariners i regava les zones d’horta dels contorns, la creixent industrialització va comportar un ús encara més intensiu ja que de tots és conegut l’apogeu de les indústries tèxtils a la zona del Vallès i més concretament, als contorns de la nostra vila.
Durant segles, l’ús de l’aigua del Ripoll i per extensió el de l’aigua de la sèquia, ha estat font de riquesa i de progrés econòmic pels pobles i ciutats de la contrada. Actualment i amb la voluntat de preservar tots aquests elements arquitectònics que expliquen una mica més la nostra història, considerem la sèquia Monar una peça clau del nostre patrimoni, essent una de les infraestructures hidràuliques més importants i singulars que guarda el passat i la memòria de Castellar.
L’objectiu d’aquest conveni és doncs, garantir la bona conservació i el funcionament del traçat de la sèquia ja que degut a la manca de manteniment al llarg dels darrers anys, en algun punts es troba del tot deteriorada. Aquests treballs tenen com a objectiu conservar aquesta part del patrimoni permetent així la supervivència en el temps de la sèquia Monar i comptant, evidentment, amb la revalorització d’una del les joies de la enginyeria hidràulica castellarenca, malauradament poc coneguda fins el moment.

La vuelta al ruedo

Fer de la prohibició de les curses de braus un debat identitari és de fatxes.

Espanya és molt més que el toro de l'Osborne:

Jo estic en contra de les curses de braus pels següents motius:

The Neverending Story

Rambla de Barcelona 1932, no calen més comentaris

El Barça campió del món!

Un Barça sense quatre dels seus titulars habituals (Valdés, Alves, Bojan, Abidal) i amb quatre cedits (Casillas, Ramos, Capdevila, Xabi Alonso) és proclama campió del món a Sud-àfrica.
El Pop ja ho va vaticinar i el Mundial encara ha fet més grans a una generació de futbolistes que han passat, per mèrits propis, a la història del barcelonisme.


És curiós com el futbol pot fer canviar la percepció de l'Estat que tenen uns quants.

Coses de geògrafs

La divisió territorial de Catalunya feta l'any 1936, en plena guerra civil, va definir per primer cop les comarques administratives i les regions o vagueries modernes de Catalunya.
La Ponència encarregada va fer la seva definició va ser liderada pel geògraf sabadellenc Pau Vila, i va ser oficial del 1936 al 1939. El luctuós final de la guerra civil i el nou "decret de nova planta" que va suposar de facto la dictadura franquista, va fer que aquesta divisió comarcal caigués en l'oblit administratiu fins que l'any 1987 es van restaurar oficialment les comarques.
Així mateix, Estatut d'Autonomia del 2006 recuperava les vegueries, a hores d'ara pendents de concretar.
En el diari el Punt d'avui sortien unes declaracions de l'Alcalde de Terrassa, en Pere Navarro, que proposava de dissoldre els consells comarcals per estalviar recursos.
Tenint en compte que en un futur no gaire llunyà les vagueries començaran a funcionar, la idea no sembla descabellada...

Els drets i els deures

Avui part dels treballadors públics d'aquest país han exercit el seu dret a vaga.
Tal i com es recull a l’article 28.2 de la Constitució, aquest no és un dret absolut, sinó que cal exercir-lo conforme a les previsions legals, entre d’altres, les de garantir que s’atenguin els interessos generals i es mantinguin els serveis públics bàsics, evitant situacions de desemparament. D'aquí els serveis mínims que decreten totes les administracions.
Sense menystenir els drets que hom pot tenir en matèria laboral o en general els drets que tots tenim com a ciutadans, crec que en la societat actual no hi ha un equilibri entre els drets i els deures que ens autoatorguem cadascú de nosaltres.
Hi ha un percentatge bastant considerable de la població que coneix fil per randa tots els seus drets (com a treballador, com a ciutadà, com a consumidor....), i en canvi el percentatge dels coneixedors de tots els seus deures baixa estrepitosament.
Entre tots hem ajudat a construir una societat malalta, en la qual ens hem instal·lat en una reivindicació constat i en no veure més enllà de l'interès merament particular.
Sense anar més lluny , si hom llegeix l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, referendat l'any 2006 i que ara espera (i desespera) una sentència del Constitucional, la paraula "Dret" hi apareix 236 vegades mentre que la de "Deure" només hi apareix 45. Aquesta desproporció , anecdòtica si es vol, no deixa de ser un reflex que il·lustre en quin tipus de societat vivim.
Que lluny queda de la nostra realitat quotidiana la cèlebre frase d'en JFK : "no et preguntis què pot fer el teu país per tu, pregunta’t que pots fer tu pel teu país."

Camí de Sagarmatha...

Aquest cap de setmana hem fet un pas més cap a Sagarmatha...
Una bonica excursió al Puigmal (2.909 m.) i Núria, des de Fontalba, per agafar fons i gaudir de la primavera a l'alta muntanya...

La renovada Plaça Major.

Aquesta setmana ha acabat la reforma de la part antiga de la Plaça Major. Ha estat una reforma llargament esperada després d’uns anys en els quals la plaça havia anat patint un procés de degradació constant per diverses causes.

Entre totes les millores realitzades cal destacar la millora de l’accessibilitat al Casal d’avis i al Punt d’Informació per Persones amb Discapacitats mitjançant la construcció d’una rampa d’accés, el sanejament de bona part de l’antic paviment de pedra malmès per la circulació de vehicles i per les arrels dels arbres, la substitució de part de l’arbrat i els arbustos, la renovació del buixardat de l’escala que uneix la Plaça amb el carrer Major per tal d’evitar, la instal·lació de rec automàtic a les jardineres o el canvi de l’enllumenat dels fanals per aconseguir una millor i més eficient il·luminació de l’espai.

La reforma de la part antiga de la Plaça Major és un pas més en la remodelació integral del centre de Castellar que es va iniciar ja fa uns anys i que culminarà amb la posada en funcionament de l’Edifici del Mirador d’aquí a poques setmanes.

Amb les diverses intervencions que s’han fet durant els darrers mesos, s’ha arranjat i modernitzat un dels símbols més destacats de l’imaginari col·lectiu de la vila, tot conservant-ne l’essència que ens la fa sentir nostra.

En definitiva, els castellarencs i castellarenques recuperem un dels espais més apreciats per persones de totes les edats, la nostra Plaça Major, que de ben segur continuarà sent un punt neuràlgic de l’activitat social i festiva de la nostra vila tal i com ha estat sempre.

Si hagués nascut a Roma, fa més de dos mil anys, ...

L'Odalric, un blocaire amic, va penjar fa uns dies una cita feta l'any 50 AC per Marc Tul·li Ciceró. Una vegada més la història es repeteix.

"El pressupost s'ha d'equilibrar, el Tresor ha de ser re-aprovisionat, el deute públic ha de ser disminuït, l'arrogància dels funcionaris públics ha de ser moderada i controlada, i l'ajuda a altres països s'ha d'eliminar perquè Roma no faci fallida. La gent ha d'aprendre novament a treballar, en lloc de viure a costa de l'Estat."

Si fa 2050 anys vam sortir-nos-en ara també ho farem.

Les grans infraestructures pel bon camí

Castellar arrossega des de fa dècades importants mancances d’infraestructures de comunicacions que han suposat un llast pel desenvolupament econòmic de la vila, i que han fet perdre un incalculable número d’hores als castellarencs i castellarenques en els seus desplaçaments a d’altres municipis.

Coneixedors d’aquestes mancances, i després d’anys d’esforços per part del Consistori, durant les darreres setmanes s’han fet públiques diverses notícies que, a mitjà termini, han de solucionar d’una manera gairebé definitiva aquest problema.

D’una banda, abans de l’estiu, la Generalitat aprovarà l’estudi informatiu de l’arribada dels FGC al nostre municipi. Aquest projecte suposarà la inversió més gran que s’ha fet mai a Castellar amb un pressupost aproximat de 320 milions d’euros.

D’altra banda, i com a part del projecte de desdoblament de la carretera B-124, del qual GISA ha encarregat recentment el projecte executiu que estarà llest a finals d’any, aquest mes de juny s’iniciaran les obres de la nova rotonda que ha de permetre garantir la millora en la seguretat d’accés als polígons industrials del Pla de la Bruguera i de Can Bages i permetrà també, reordenar el trànsit de l’accés al nucli urbà.

Per últim, les obres de construcció de la ronda oest de Sabadell que han de permetre’ns en un futur poder accedir directament a la C-58 sense haver de creuar Sabadell, segueixen a bon ritme. Actualment ja es troba en construcció el tram entre l’autopista i la carretera de Sabadell a Matadepera, i esperem que en els propers mesos es concreti el projecte fins la carretera de Castellar.

En definitiva, les grans infraestructures de comunicació que Castellar del Vallès necessita continuen avançant amb pas ferm i pel bon camí.

Una fórmula a revisar

En els temps que ens toca viure, ha arribat l'hora de reformular molts serveis que ofereixen les diferents administracions als ciutadans que es basaven, fins ara, en la següent fórmula:

Públic+ universal+ qualitat+ gratuït (de no pagament directe) = Servei

Els diferents conceptes d'aquesta equació s'ha demostrat que són incompatibles entre ells i estan portant, per exemple a la sanitat, a la vora del col·lapse. A hores d'ara, ja no hi ha cap mag de les finances que pugui fer quadrar els comptes.

Ha arribat el moment de racionalitzar els serveis públics. És hora d'acabar amb les fugues de diners de serveis ineficients i també és hora d'acabar amb els abusos que alguns ciutadans/es fan dels serveis públics que entre tots paguem.

Diumenge TOTHOM a l'Auditori

Al maig del 2007, ara tot just fa 3 anys, el PSC de Castellar va guanyar les eleccions municipals.

Són 3 anys al teu costat, que volem celebrar amb tots els militants i simpatitzants el dia 23 de maig a l'Auditori Municipal Miquel Pont.

Hem previst que aquell dia sigui un acte festiu que començarà al matí a les 11h amb Jocs Infantils i que tindrà el seu moment culminant a la 13h amb un acte dins el recinte del nou auditori. Estem treballant perquè sigui un dia memorable, pel que al final de l'acte hi haurà un aperitiu molt nombrós i tots els que hi vingueu rebreu un petit obsequi.

Novament, però, et necessitem per a que amb el teu gra de sorra, podem fer sentir la força del socialisme a Castellar.

No passa res

Avui, més que mai, PERSISTIREM !!

Amb la calor 2

Aquest cap de setmana ha estat un dels primers de l'any que la policia municipal ha rebut diverses queixes per sorolls.
Com era de preveure, amb l'arribada de la calor, hi ha més gent a carrer i molts comencen a tenir les finestres obertes de casa seva. Aquests dos factors són els elements desencadenants de molts conflictes veïnals.
Ja fa gairebé dos anys que ja parlava d'aquesta problemàtica. Els meus consells segueixen sent els mateixos.

Nebulosa

Ja fa uns dies que veu el món gris. Sap que la nebulosa que la desorienta no és real sinó que la porta dins, però el fet és el mateix ja que és així com ho viu.
No té motius objectius. Jo li dic que s'ho tregui del cap, que torna a caure en el vell costum de donar voltes a temes que no tenen substància i que no li aporten res.
Es sent desorientada i amb unes incerteses vitals que feia temps que no sentia. Pot ser la no arribada de la primavera o fins i tot converses mantingudes o pendents, tant li fa.
El món segueix girant al seu voltant i ella torna a buscar el seu lloc, el seu encaix.

Quin serà el futur dels nostres fills?

Quina raó té Leopoldo Abadia!!!

"Me escribe un amigo diciendo que está muy preocupado por el futuro de sus nietos. Que no sabe qué hacer: si dejarles herencia para que estudien o gastarse el dinero con su mujer y que "Dios les coja confesados".

Lo de que Dios les coja confesados es un buen deseo, pero me parece que no tiene que ver con su preocupación. En muchas conferencias, se levanta una señora (esto es pregunta de señoras) y dice esa frase que me a mí me hace tanta gracia: "¿qué mundo les vamos a dejar a nuestros hijos?" Ahora, como me ven mayor y ven que mis hijos ya están crecidos y que se manejan bien por el mundo, me suelen decir "¿qué mundo les vamos a dejar a nuestros nietos?"

Yo suelo tener una contestación, de la que cada vez estoy más convencido: "¡y a mí, ¿qué me importa?!" Quizá suena un poco mal, pero es que, realmente, me importa muy poco.

Yo era hijo único. Ahora, cuando me reúno con los otros 64 miembros de mi familia directa, pienso lo que dirían mis padres, si me vieran, porque de 1 a 65 hay mucha gente. Por lo menos, 64.

Mis padres fueron un modelo para mí. Se preocuparon mucho por mis cosas, me animaron a estudiar fuera de casa (cosa fundamental, de la que hablaré otro día, que te ayuda a quitarte la boina y a descubrir que hay otros mundos fuera de tu pueblo, de tu calle y de tu piso), se volcaron para que fuera feliz. Y me exigieron mucho.

Pero ¿qué mundo me dejaron? Pues mirad, me dejaron:

1. La guerra civil española
2. La segunda guerra mundial
3. Las dos bombas atómicas
4. Corea
5. Vietnam
6. Los Balcanes
7. Afganistán
8. Irak
9. Internet
10. La globalización

Y no sigo, porque ésta es la lista que me ha salido de un tirón, sin pensar. Si pienso un poco, escribo un libro. ¿Vosotros creéis que mis padres pensaban en el mundo que me iban a dejar? ¡Si no se lo podían imaginar!

Lo que sí hicieron fue algo que nunca les agradeceré bastante: intentar darme una muy buena formación. Si no la adquirí, fue culpa mía.

Eso es lo que yo quiero dejar a mis hijos, porque si me pongo a pensar en lo que va a pasar en el futuro, me entrará la depre y además, no servirá para nada, porque no les ayudaré en lo más mínimo.

A mí me gustaría que mis hijos y los hijos de ese señor que me ha escrito y los tuyos y los de los demás, fuesen gente responsable, sana, de mirada limpia, honrados, no murmuradores, sinceros, leales,.Lo que por ahí se llama "buena gente".

Porque si son buena gente harán un mundo bueno. Y harán negocios sanos. Y, si son capitalistas, demostrarán con sus hechos que el capitalismo es sano. (Si son mala gente, demostrarán con sus hechos que el capitalismo es sano, pero que ellos son unos sinvergüenzas.)

Por tanto, menos preocuparse por los hijos y más darles una buena formación: que sepan distinguir el bien del mal, que no digan que todo vale, que piensen en los demás, que sean generosos.En estos puntos suspensivos podéis poner todas las cosas buenas que se os ocurran.

Al acabar una conferencia la semana pasada, se me acercó una señora joven con dos hijos pequeños. Como también aquel día me habían preguntado lo del mundo que les vamos a dejar a nuestros hijos, ella me dijo que le preocupaba mucho más qué hijos íbamos a dejar a este mundo.

A la señora joven le sobraba sabiduría, y me hizo pensar. Y volví a darme cuenta de la importancia de los padres. Porque es fácil eso de pensar en el mundo, en el futuro, en lo mal que está todo, pero mientras los padres no se den cuenta de que los hijos son cosa suya y de que si salen bien, la responsabilidad es un 97% suya y si salen mal, también, no arreglaremos las cosas.

Y el Gobierno y las Autonomías se agotarán haciendo Planes de Educación, quitando la asignatura de Filosofía y volviéndola a poner, añadiendo la asignatura de Historia de mi pueblo (por aquello de pensar en grande) o quitándola, diciendo que hay que saber inglés y todas estas cosas.

Pero lo fundamental es lo otro: los padres. Ya sé que todos tienen mucho trabajo, que las cosas ya no son como antes, que el padre y la madre llegan cansados a casa, que mientras llegan, los hijos ven la tele basura, que lo de la libertad es lo que se lleva, que la autoridad de los padres es cosa del siglo pasado. Lo sé todo. TODO. Pero no vaya a ser que como lo sabemos todo, no hagamos NADA.

P.S.

1. No he hablado de los nietos, porque para eso tienen a sus padres.
2. Yo, con mis nietos, a merendar y a decir tonterías y a reírnos, y a contarles las notas que sacaba su padre cuando era pequeño.
3. Y así, además de divertirme, quizá también ayudo a formarles."

Ha mort un mestre

Dissabte va morí en Ton Creus.
Vaig ser alumne seu al Nostra Llar i va despertar en mi l'interès per aprendre.
Una bona persona i un gran mestre al qui dec més coses de les que em penso.

Si voleu és psicologia barata....

... però fa uns anys em va fer reflexionar sobre la meva vida.

De vegades he tingut amics i amigues que estaven en un procés de catarsi personal i aquest conte, que jo vaig escoltar de la boca de Jorge Bucay, també els ha fet reflexionar.

" Me contaron un cuento...

El enorme y lujuso auto estacionó frente a la parroquia. De él bajó un hombre de mediana edad, muy bien vestido y con signos de indudable prosperidad. Se dirigió al cura párroco y le dijo:

- ¿Se acuerda de mí, padre?

El cura lo miró por encima de las gafas, jamás olvidaba una cara.

- Claro, estuviste aquí hace casi un año, vestías en harapos y tenías hambre. Decías que habías perdido todo, que te descuidaste y que tu propia gente te había robado, estafado y humillado. Pero si mal no recuerdo, también sostenías que ya no había posibilidades para tí... y por lo que se ve, estabas equivocado.

- Estaba muy equivocado, padrecito, porque ese día usted me dio un consejo, ¿lo recuerda?

- Sí. Creo que te conté que mis ancestros en España cuando tenían un problema y no encontraban solución, tomaban los Santos Evangelios y los dejaban caer sobre la mesa para que se abriera al azar y ponían luego un dedo en el texto sin mirar dónde, porque confíaban en que Dios los guiará a la respuesta precisa...

- Exacto. Le confieso, padre, que me fui a casa riéndome de su ingenuidad. Mi problema es concreto pensé, qué tendría que ver Dios con todo eso. Pero esa noche me encontré tan desesperado que tomé el libro de los Evangelios del cuarto de mi madre y me animé a seguir su consejo... Al leer lo que señalaba, entendí todos mis errores y pude salir del horrible lugar en el que estaba... en señal de gratitud, he traído una donación para la parroquia, espero no ofenderlo. Volveré el año próximo. Una vez más, gracias padre, ha sido un placer conocerlo.

Y dicho esto empezó a marcharse...

- Un momento, hijo mío -lo detuvo el cura-, me gustaría saber, antes de que te vayas, qué decía la frase que tu dedo señaló en el Evangelio.

- Ah, sí, claro padre, decía "Capítulo 18".

- Perdona mi mala memoria -respondió el cura- pero, ¿qué dice el capítulo 18?

- No lo sé padre, nunca lo leí -dijo el hombre-. Lo que pasó fue que al ver la frese, me di cuenta de que más allá de lo que dijera el capítulo 18... el capítulo 17 había terminado."

Amén

"L'Hospi" fa cent anys !

Fa més de quinze anys que col·laboro com a voluntari en una entitat que es diu Hospitalitat de la Mare de Déu de Lourdes de Barcelona.
Avui aquesta entitat, que està al servei de persones amb diferents tipus de malalties i discapacitats, compleix cent anys.
Des d'aquí vull felicitar a tota la família hospitalària que, al llarg de darrer segle, ha ajudat a tirar endavant la noble tasca d'aquesta institució.

Una malaltia social a combatre

Llegia fa uns dies als diaris que la PxC presentaria una llista a Castellar encapçalada per una ex-regidora del PP que no tinc el gust de conèixer.
Les llistes municipals de caràcter xenòfob no són un novetat al nostre municipi. A les darreres eleccions al Consistori ja es va presentar el MSR.
La situació econòmica i laboral actual del país, juntament amb l’alta taxa d’immigració a determinades poblacions, són el caldo de cultiu per la proliferació d’aquest tipus d’opcions feixistes, que sempre barregen el populisme, les mentides, l’odi i la por per irritar els baixos instints d’una part, afortunadament residual, fins ara, de la població.
Fa unes setmanes, en un programa de la Sexta, van entrevistar al líder de PxC. Un document que deixa ben retrat al personatge i per extensió l’argumentari d’aquesta opció política.

http://www.youtube.com/watch?v=Tcn7I7Z3Nx8

La gallineta ha dit que prou

Els companys regidors de CIU han entrat en campanya.
Suposo que el seu cicle electoral ja ha començat i que no pararà fins passades les eleccions municipals de l'any vinent.
Primer les eleccions al Parlament de Catalunya i després al Consistori. Un any llarg que de ben segur deixarà moltes "perles" i "cromos" de l'estil de l'últim tríptic "informatiu" que han publicat.
Suposo que deu ser normal, i que no m'hauria d'estranyar que un any abans d'eleccions, l'estratègia electoral recomani desacreditar al contrincant amb elements de "tant de pes".
Certament però, la trajectòria de CIU a Castellar durant aquesta legislatura hauria de decebre els seus electors. Després de gairebé tres anys de política de vol gallinaci (només cal veure el nivell de les seves propostes al Ple i de les seves aportacions als òrgans de participació que tenen a la seva disposició a l'Ajuntament) han decidit rebaixar encara més el nivell del seu discurs i han passat editar "pamfletos" que ja estan al nivell demagògic dels correligionaris castellarencs de l'amic Saura.
La gallineta convergent ha dit que prou i que ha arribat el moment de deixar de volar arran de terra per submergir-se en les calvegueres més putrefactes de les campanyes electorals dels qui no tenen res a dir.
Només em queda desitjar-los-hi sort, ja que amb la potència del seu argumentari, la profunditat de les seves propostes i les brillants idees que tenen pel futur de Castellar, en necessitaran molta perquè els ciutadans i ciutadanes se'ls puguin prendre seriosament.

Mirant al futur: el naixement de l'ALBA.

Vaig sentir a parlar de l'ALBA per primera fa més de vuit quan el meu oncle, en Manel, va començar a viatjar amb certa assiduïtat a Grenoble per treballar amb el sincrotró d'aquesta ciutat dels Alps francesos.
Avui, passat tot aquest temps i després de no pocs problemes, finalment l'ALBA és una realitat.
Avui hem de congratular-nos tots d'aquest "naixement", ja que aquesta instal·lació és un pas endavant importantíssim per la recerca i el desenvolupament d'aquest país.
L'ALBA és una aposta de futur que convida a mirar endavant amb optimisme.

I jo també em pregunto: On és en David?

Jo també conec en David.
És un bon amic i també el trobo a faltar.
Amb el permís de l'Eulàlia Sagrera us reprodueixo el seu article (signat també pel Carles Argemí) d'aquesta setmana a l'Actual.
Aquestes coses fan perdre la FE en l'espècie humana.

On és en David?

El David fa dies que no surt, ja no volta per la plaça, no el veiem pas pel mercat... El seu pare, ens n’explica els motius. Fa un parell d’anys va tenir una discussió en una carnisseria ben cèntrica del poble, amb una clienta: tot i coneixent la seva discapacitat i les seves limitacions, i sabent que en David és un culé empedreït, va voler fer-lo enfadar amb aquest tema. En David, que no sap discernir el que és una broma del que no, va insultar la dona, i , quan ella li va aixecar la mà, ell li va donar un cop. La mala fortuna va fer que la dona es fes un trau a la cella. I la poca delicadesa d’ella la va portar a fer una demanda judicial contra el noi.

No entenem com gent que coneix en David des de sempre, ignorant les disculpes que el pares en persona els van fer arribar, hagin estat capaços de demanar una compensació econòmica. I ens en fem creus que després de l’absolució del David per incapacitat, aquesta persona formulés una segona demanda, als pares, com a responsables. És evident que els pares, com tots els pares, són responsables del seu fill. Però quina culpa tenen els pares que en David i els seus companys estiguin envoltats de gent tan poc sensible i amb tan poc sentit de la responsabilitat col·lectiva? On hem deixat aquella cèlebre frase que l’educació d’un infant (suposem que aquí hi podem incloure els discapacitats) és feina de tot el poble?

Ara, els pares del David es volen curar amb salut; tenen por de la reacció del seu fill i no el deixen sortir al carrer sol, malgrat que s’acosta a la cinquantena. Nosaltres els volem dir, des d’aquí, que no és pas del David de qui han de tenir por, sinó d’aquells que no accepten que, afortunadament, la societat és rica, plural i diversa. D’aquells que, amb la seva actitud egoista i discriminatòria, ens fan avergonyir coma poble.

Trobem a faltar en David...

PIM PAM PIM PAM

GUTI.HAZ dixit: "No sabemos jugar los partidos grandes"

Com al Pirineu

E.Font

Tot i els problemes que ens causa, que bonica que és la neu!

Victimisme segons la Wikipedia

"El victimisme és la tendència a considerar-se víctima o fer-se passar per tal. Una víctima és qui sofreix un dany personalitzable per cas fortuït o culpa aliena. El victimista es disfressa per tant de víctima conscient o inconscientment simulant una agressió o menyscapte inexistent; i/o responsabilitzant erròniament a l'entorn o als altres.

En Lògica és una retòrica demagògica que busca desprestigiar d'una forma fal·laç la argumentació de l'adversari denotant-la com imposada o autoritària. Per a això, el subjecte victimista posiciona al seu adversari de forma implícita com a atacant en adoptar una postura de víctima en el context de la discussió.

En Psicologia una personalitat victimista o tendència psicològica victimista que pot arribar a desembocar en una conducta patològica com a trastorn paranoide consisteix en una tendència a culpar a uns altres dels mals que un pateix i protegir-se en la compassió aliena. Aquesta tendència es caracteritza per una deformació pessimista de la realitat en la qual el subjecte es capfica en el lament i queda incapacitat per realitzar qualsevol tipus d'autocrítica. És un dels pilars de la cultura de la queixa."

Malauradament, en no gaire temps, m'han fet partícip involuntari de dos d'aquests casos.
Com diuen en castellà: "Cada palo que aguante su vela"

Gueule de bois d'un week-end à Paris

Les Champs-Élysées de Joe Dassin (1969)

Je m'baladais sur l'avenue
Le coeur ouvert à l'inconnu
J'avais envie de dire bonjour
À n'importe qui
N'importe qui ce fut toi
Je t'ai dit n'importe quoi
Il suffisait de te parler
Pour t'apprivoiser

Aux Champs-Élysées
Aux Champs-Élysées
Au soleil, sous la pluie
À midi ou à minuit
Il y a tout ce que vous voulez
Aux Champs-Élysées

Tu m'as dit "J'ai rendez-vous
Dans un sous-sol avec des fous
Qui vivent la guitare à la main
Du soir au matin"
Alors je t'ai accompagnée
On a chanté, on a dansé
Et l'on n'a même pas pensé
À s'embrasser

Aux Champs-Élysées
Aux Champs-Élysées
Au soleil, sous la pluie
À midi ou à minuit
Il y a tout ce que vous voulez
Aux Champs-Élysées

Hier soir deux inconnus
Et ce matin sur l'avenue
Deux amoureux tout étourdis
Par la longue nuit
Et de l'Étoile à la Concorde
Un orchestre à mille cordes
Tous les oiseaux du point du jour
Chantent l'amour

Aux Champs-Élysées
Aux Champs-Élysées
Au soleil, sous la pluie
À midi ou à minuit
Il y a tout ce que vous voulez
Aux Champs-Élysées

La NO alternativa

Moltes vegades aquells que tenim la potestat de concedir llicències d'activitats a nivell municipal, ens trobem entre l'espasa i la paret, entre el què creiem que hauria de ser (moltes vegades amb el suport dels veïns) i el que legalment hem de fer.
Avui llegia aquesta notícia al diari i m'he sentit identificat amb el que expressa l'Alcalde de La Jonquera:

"La Jonquera cedeix i dóna via lliure a un gran prostíbul

El consistori només multarà els clients de les prostitutes que treballen als carrers

FERRAN COSCULLUELA
LA JONQUERA

L’Ajuntament de la Jonquera ha tirat la tovallola i ha decidit donar via lliure al macroprostíbul que s’està construint al municipi. L’alcalde, Jordi Cabezas (CiU), va confirmar ahir que ha pres aquesta decisió després d’analitzar la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que obliga el consistori a concedir la llicència d’activitat a aquest establiment (amb un centenar d’habitacions i un aforament per a 558 persones), malgrat que un informe dels Mossos d’Esquadra desaconsellava la seva obertura perquè podia causar problemes de seguretat i ordre públic.
El govern municipal va decidir ahir concedir la llicència d’activitat i el permís d’obres perquè la promotora acabi la construcció del bordell, que estarà acabat d’aquí uns quatre o cinc mesos.
Cabezas, que al llarg dels últims mesos s’ha destacat pels seus esforços per eradicar la prostitució de les carreteres, es va mostrar indignat per la falta de suport de la Generalitat. «No hi podem fer res, perquè correm el risc que els promotors del prostíbul ens exigeixin una indemnització si seguim paralitzant el projecte», va explicar.
.... "

Poc edificant

Abans-d'ahir escoltava per la radio la compareixença del President del Govern espanyol davant del Senat. Després de la seva intervenció, uns senadors van aplaudir i d'altres van començar a xiular. Després va sortir a la tribuna d'oradors el portaveu del PP al Senat, i l'escena es va reproduir amb una única diferencia, que els que abans xiulaven ara aplaudien i els que abans aplaudien ara xiulaven.
Per un oient de radio com jo, la sensació de tot plegat era de patí de col·legi. Persones adultes, suposadament preparades i amb un mínim de consciència democràtica i respecte institucional, no poden donar aquesta imatge de hooligans de camp de futbol.
Ja sé que això no és patrimoni exclusiu del senat, i que malauradament es reprodueix a moltes cambres de representació d'arreu, però la sensació que et queda com a administrat, és que tots ells, indistintament del color polític, no estan a l'alçada de les expectatives que tenien dipositades en ells els seus electors.

Adéu al CRACK !

PALMARÈS

FC Barcelona

• 7 Copes d'Europa (1990-91, 95-96, 96-97, 97-98, 98-99, 99-00 i 2004-05)
• 2 Recopes d'Europa (1993-94 i 94-95)
• 5 Supercopes d'Europa (1996-97, 97-98, 98-99, 99-00 i 2003-04)
• 13 Supercopes d'Espanya (1988-89, 89-90, 90-91, 91-92, 93-94, 96-97, 97-98, 99-00, 2000-01, 03-04, 06-07, 08-09 i 09-10)
• 10 Lligues dels Pirineus (1997-98, 98-99, 99-00, 2000-01, 01-02, 03-04, 05-06, 06-07, 07-08 i 09-10)
• 6 Copes ASOBAL (1994-95, 95-96, 99-00, 2000-01, 01-02 i 09-10)
• 6 Lligues Catalanes (1990-91, 91-92, 92-93, 93-94, 94-95 i 96-97)
• 11 Lligues espanyoles (1988-89, 89-90, 90-91, 91-92, 95-96, 96-97, 97-98, 98-99, 99-00, 2002-03 i 05-06)
• 9 Copes del Rei (1989-90, 92-93, 93-94, 96-97, 97-98, 99-00, 2003-04, 06-07 i 08-09)
• 1 Copa EHF (2002-03).

Selecció espanyola

• Subcampió del món júnior (1989).
• Campió del món (Tunisia 2005)
• Medalla de bronze als Jocs Olímpics de Sydney 2000
• Medalla de bronze als Jocs Olímpics de Pequin 2008
• Medalla de plata a l'Europeu d'Espanya (1996)
• Medalla de plata a l'Europeu d'Italia (1998)
• Medalla de bronze a l'Europeu de Croàcia (2000)
• Medalla de plata a l'Europeu de Suissa (2006)

i " ¡ No hace falta decir nada más! "

Elogi del viure

Per aquelles coses que té la vida, ahir vaig conèixer el meu metge de capçalera. Penjat del suro de la consulta, la Clara em va fer notar, que hi havia dos papers que em van cridar l'atenció.
El primer deia " La felicitat comença quan parem de queixar-nos".
El segon era una autèntica declaració d'intencions i un referent per afrontar els difícils moments que ens toca viure. Un fragment de l'Elogi del viure de Joan Maragall que deia així:

"Estima el teu ofici, la teva vocació, la teva estrella, allò pel qual serveixes, allò en el qual et sents un entre els homes. Esforça’t en la teva tasca com si de cada detall que penses, de cada mot que dius, de cada peça que hi poses, de cada cop del teu martell, en depengués la salvació de la humanitat. Car en depèn, creu-me. Si oblidat de tu mateix fas tot el que pots en teu treball, fas més que un emperador que regís automàticament els seus estats; fas més que el qui inventa teories universals només per satisfer la seva vanitat, fas més que el polític, que l’agitador, que el qui governa. Pots negligir tot això i l’adobament del món. El món s’arreglaria bé tot sol, només que tothom fes el seu deure amb amor a casa seva".

Ser feliços està a les nostres mans.

Olga Lanau

Vaig conèixer l'Olga Lanau, Directora General de Prevenció d'Incendis i Salvaments, la fatídica nit del 12 de juliol del 2008 en una inhòspita sala d'espera de la Vall d'Hebron. Unes quatre hores abans, el camió dels bombers voluntaris del Parc de Castellar del Vallès havia sortit recte de la corba de Can Pagès amb el trist balanç que tots sabem.
Era gairebé la una de la matinada, i la primera imatge que vaig tenir d'ella va ser asseguda al costat d'una de les esposes dels bombers ferits, agafant-li la mà mirant de consolar-la. A la sala només hi havia, a part d'ella, set o vuit persones, totes familiars dels bombers ferits.
Més tard, vers les tres o les quatre de la matinada, la vaig trobar de nou al Parc de Bombers de Castellar fent costat al grup de voluntaris moralment destrossat.
Des de llavors, hem tornat a coincidir en un parell d'ocasions, l'última el dia que els Bombers Voluntaris de Castellar van rebre la Medalla de la Vila.
Abans d'ahir, llegia a La Vanguardia que va passar tot un dia als jutjats de Gandesa fent costat als bombers citats a declarar per l'incendi forestal d'Horta de Sant Joan.
No tinc elements objectius per jutjar, amb coneixement de causa, la feina feta per la Sra. Lanau al capdavant de la Direcció General, tanmateix però, crec que la seva tasca de proximitat i recolzament als bombers en moments difícils, la converteixen en un exemple a seguir per aquells que considerem que els polítics, per molt "alt càrrecs" que siguin, han d'estar al costat de les persones que treballen a les seves ordres a les verdes i a les madures.
Des d'aquí, el meu reconeixement a la seva manera d'entendre i "humanitzar" les responsabilitats que li pertoquen al capdavant del Cos de Bombers de la Generalitat.