"L'Hospi" fa cent anys !

Fa més de quinze anys que col·laboro com a voluntari en una entitat que es diu Hospitalitat de la Mare de Déu de Lourdes de Barcelona.
Avui aquesta entitat, que està al servei de persones amb diferents tipus de malalties i discapacitats, compleix cent anys.
Des d'aquí vull felicitar a tota la família hospitalària que, al llarg de darrer segle, ha ajudat a tirar endavant la noble tasca d'aquesta institució.

Una malaltia social a combatre

Llegia fa uns dies als diaris que la PxC presentaria una llista a Castellar encapçalada per una ex-regidora del PP que no tinc el gust de conèixer.
Les llistes municipals de caràcter xenòfob no són un novetat al nostre municipi. A les darreres eleccions al Consistori ja es va presentar el MSR.
La situació econòmica i laboral actual del país, juntament amb l’alta taxa d’immigració a determinades poblacions, són el caldo de cultiu per la proliferació d’aquest tipus d’opcions feixistes, que sempre barregen el populisme, les mentides, l’odi i la por per irritar els baixos instints d’una part, afortunadament residual, fins ara, de la població.
Fa unes setmanes, en un programa de la Sexta, van entrevistar al líder de PxC. Un document que deixa ben retrat al personatge i per extensió l’argumentari d’aquesta opció política.

http://www.youtube.com/watch?v=Tcn7I7Z3Nx8

La gallineta ha dit que prou

Els companys regidors de CIU han entrat en campanya.
Suposo que el seu cicle electoral ja ha començat i que no pararà fins passades les eleccions municipals de l'any vinent.
Primer les eleccions al Parlament de Catalunya i després al Consistori. Un any llarg que de ben segur deixarà moltes "perles" i "cromos" de l'estil de l'últim tríptic "informatiu" que han publicat.
Suposo que deu ser normal, i que no m'hauria d'estranyar que un any abans d'eleccions, l'estratègia electoral recomani desacreditar al contrincant amb elements de "tant de pes".
Certament però, la trajectòria de CIU a Castellar durant aquesta legislatura hauria de decebre els seus electors. Després de gairebé tres anys de política de vol gallinaci (només cal veure el nivell de les seves propostes al Ple i de les seves aportacions als òrgans de participació que tenen a la seva disposició a l'Ajuntament) han decidit rebaixar encara més el nivell del seu discurs i han passat editar "pamfletos" que ja estan al nivell demagògic dels correligionaris castellarencs de l'amic Saura.
La gallineta convergent ha dit que prou i que ha arribat el moment de deixar de volar arran de terra per submergir-se en les calvegueres més putrefactes de les campanyes electorals dels qui no tenen res a dir.
Només em queda desitjar-los-hi sort, ja que amb la potència del seu argumentari, la profunditat de les seves propostes i les brillants idees que tenen pel futur de Castellar, en necessitaran molta perquè els ciutadans i ciutadanes se'ls puguin prendre seriosament.

Mirant al futur: el naixement de l'ALBA.

Vaig sentir a parlar de l'ALBA per primera fa més de vuit quan el meu oncle, en Manel, va començar a viatjar amb certa assiduïtat a Grenoble per treballar amb el sincrotró d'aquesta ciutat dels Alps francesos.
Avui, passat tot aquest temps i després de no pocs problemes, finalment l'ALBA és una realitat.
Avui hem de congratular-nos tots d'aquest "naixement", ja que aquesta instal·lació és un pas endavant importantíssim per la recerca i el desenvolupament d'aquest país.
L'ALBA és una aposta de futur que convida a mirar endavant amb optimisme.

I jo també em pregunto: On és en David?

Jo també conec en David.
És un bon amic i també el trobo a faltar.
Amb el permís de l'Eulàlia Sagrera us reprodueixo el seu article (signat també pel Carles Argemí) d'aquesta setmana a l'Actual.
Aquestes coses fan perdre la FE en l'espècie humana.

On és en David?

El David fa dies que no surt, ja no volta per la plaça, no el veiem pas pel mercat... El seu pare, ens n’explica els motius. Fa un parell d’anys va tenir una discussió en una carnisseria ben cèntrica del poble, amb una clienta: tot i coneixent la seva discapacitat i les seves limitacions, i sabent que en David és un culé empedreït, va voler fer-lo enfadar amb aquest tema. En David, que no sap discernir el que és una broma del que no, va insultar la dona, i , quan ella li va aixecar la mà, ell li va donar un cop. La mala fortuna va fer que la dona es fes un trau a la cella. I la poca delicadesa d’ella la va portar a fer una demanda judicial contra el noi.

No entenem com gent que coneix en David des de sempre, ignorant les disculpes que el pares en persona els van fer arribar, hagin estat capaços de demanar una compensació econòmica. I ens en fem creus que després de l’absolució del David per incapacitat, aquesta persona formulés una segona demanda, als pares, com a responsables. És evident que els pares, com tots els pares, són responsables del seu fill. Però quina culpa tenen els pares que en David i els seus companys estiguin envoltats de gent tan poc sensible i amb tan poc sentit de la responsabilitat col·lectiva? On hem deixat aquella cèlebre frase que l’educació d’un infant (suposem que aquí hi podem incloure els discapacitats) és feina de tot el poble?

Ara, els pares del David es volen curar amb salut; tenen por de la reacció del seu fill i no el deixen sortir al carrer sol, malgrat que s’acosta a la cinquantena. Nosaltres els volem dir, des d’aquí, que no és pas del David de qui han de tenir por, sinó d’aquells que no accepten que, afortunadament, la societat és rica, plural i diversa. D’aquells que, amb la seva actitud egoista i discriminatòria, ens fan avergonyir coma poble.

Trobem a faltar en David...

PIM PAM PIM PAM

GUTI.HAZ dixit: "No sabemos jugar los partidos grandes"

Com al Pirineu

E.Font

Tot i els problemes que ens causa, que bonica que és la neu!