Tàpies

A classe al (fred) aire lliure

Mentre aquí tanquem les escoles quan el fred es fa més intens, a d'altres bandes obren les finestres de les aules.

A veure quan tardem en importar aquesta idea...
Algun pare/mare, dels “guais”, segur que ja hi dóna voltes...

Beatriz Navarro a la Vanguardia aquest cap de setmana

“A classe al (fred) aire lliure

El que resulta normal en una escola és que, quan els nens entren a classe, es tanqui la porta. Però a l’escola de Sint Ludgardis, en un bosc de l’est de Bèlgica, els professors apugen les persianes i obren les finestres de bat a bat. És una de les poques escoles a l’aire lliure que queden a Europa. I ni l’onada de fred siberià que aquests dies afecta Bèlgica els ha fet canviar els costums.

“La clau és no agafar fred als peus, per això les classes tenen calefacció per sòl radiant”, explica Eddy Smedts, a sis graus sota zero, al pati de l’escola. Les aules estan orientades al sud i tenen persianes o vidrieres mòbils que s’obren així que comencen les classes perquè hi entri l’aire. Quan els nens surten al pati, es tanquen perquè s’escalfin.

A l’interior de la classe la temperatura mitjana és de 10 graus, una mica més baixa per als qui s’asseuen al costat de la finestra. “Fred? No, no n’hi ha per tant…”, explica l’eva, d’onze anys. Fins a sis o set capes es posa cada matí per anar a classe: roba interior tèrmica, samarretes, folre polar, jersei, armilla, botes de neu, bufandes, gorres, guants… Els fan falta, sobretot, quan són dintre; quan surten al pati i es posen a jugar comencen a treure’s les capes.

“De vegades no sento els dits i és difícil escriure”, diu tímidament un nen de vuit anys, l’únic del grup que admet que passa “una mica de fred” aquests dies. Les classes dels més petits sí que estan tancades la major part del temps quan es registren temperatures extremes com les que l’onada de fred ha portat a Bèlgica (fins a -16 º a la nit). El que és normal és que n’hi hagi prou amb fer exercicis d’escalfament i jocs de mà de tant en tant.

“No es despisten més que en una classe tancada”, assegura la mestra, Griet, acostumada a fer classe amb abric, guants i bufanda. Fa tretze anys que treballa a l’escola i admet que, quan arriba a casa, de seguida li falta l’oxigen i es posa a obrir finestres. “Els nens no es queixen i els pares tampoc, ho han triat ells”. Alguns en van ser alumnes i ara porten els seus fills a aquesta escola. “Valoren l’experiència de llibertat i de contacte amb la naturalesa que van tenir de nens”, afirma el director. L’aire fresc, afegeix, és més sa i això es nota en el fet que hi ha menys absències per malaltia que a la mitjana d’escoles de Flandes.

En contra del que es pot pensar, aquest no és un centre freqüentat per nens grenyuts de famílies hippies. Al contrari. Es tracta d’una escola pública, catòlica i subvencionada, amb un enfocament tradicional de l’ensenyament i alumnes amb uniforme. Crida l’atenció l’absència de nens d’origen immigrant. “És normal, l’escola està oberta per a tothom, però a la zona on som n’hi ha pocs”, constata el director de l’escola , situada al mig d’un bosc esquitxat per elegants mansions a la rica localitat de Schilde.”

Les escoles a l’aire lliure no són un fenomen nou. El moviment va sorgir a començaments del segle passat a Alemanya, sobretot per raons de salut, però també per dur a la pràctica ideals com el de Rousseau, per a qui la millor escola era l’ombra d’un arbre.

La tuberculosi causava estralls en aquells temps i la idea de treure els nens de la ciutat i portarlos, literalment, al camp es va estendre ràpidament per tot Europa; a Espanya n’hi va haver algunes a Barcelona (a Sant Pol de Mar, per exemple), Madrid i Andalusia, relata l’arquitecta Rosa María Añón Abajas en una obra recent. Després de la Segona Guerra Mundial, van desaparèixer del mapa a poc a poc.

“En generalitzar-se l’ús de vacunes i desenvolupar-se antibiòtics contra la tuberculosi van desaparèixer els motius mèdics per a l’existència d’aquestes escoles. Des del punt de vista pedagògic també havien perdut part de la seva rellevància”, afirma Geert Thyssen, pedagog i autor d’una tesi doctoral sobre el tema.

A Bèlgica aquests centres són una autèntica raresa (en queden només tres, amb uns 2.000 alumnes en total) i estan acostumats a rebre periodistes, sobretot a l’hivern. “Quan arriba el sol i la primavera –apunta el director– som els primers de notar-ho”.

Només es recorden de Santa Bàrbara quan trona!

Fa dies que hom és l'ase dels cops, quan de responsabilitat, en aquest cas, en té ben poca.
Molts només es preocupen del bosc "quan trona" i la resta de l'any exerceixen d'ecologistes "guais" de cap de setmana i el sacralitzen.
Aquest "30 minuts" aporta llum a un debat que tenim pendent com a país. Un debat important que s'ha d'afrontar amb urgència.



Sinopsi

"Són inevitables els grans incendis forestals? Un 0,2 per cent dels incendis cremen el 95 per cent de la superfície forestal incendiada. Són focs contra els quals, senzillament, no es pot fer res.
L'home ha volgut domesticar el bosc, en molts casos l'ha urbanitzat, i ara hi ha de conviure. Abans se n'extreia la font d'energia -la llenya i el carbó-, els ramats hi pasturaven, l'agricultura li robava terreny. Però el canvi en la nostra forma de vida ha fet que els boscos europeus ocupin cada cop més superfície. A diferència d'altres zones del planeta, a Catalunya tenim més boscos que mai en la història, malgrat que cremin.
El 30 minuts d'aquesta setmana analitza la situació dels boscos catalans i les diferents postures sobre la manera de gestionar-los. L'itinerari travessa el bosc cremat d'Horta de Sant Joan i el que s'ha regenerat després dels grans incendis del 1994 i el 1998 a la Catalunya central, les activitats silvícoles del Parc Natural del Montseny, les feines de retirada d'arbres caiguts a Collserola, els boscos de muntanya de la Cerdanya i el Ripollès...
Dins del món forestal hi ha unanimitat que l'única forma de controlar els incendis és evitar que s'acumuli combustible al bosc. Però el 80% dels boscos catalans són privats i els propietaris no poden assumir els costos de "netejar" el bosc sense subvencions de l'administració. El debat sobre l'aprofitament de la biomassa forestal amb finalitats energètiques és vist amb esperança en el sector. Seria una manera de rendibilitzar la fusta i, alhora, fer prevenció d'incendis.
Però també hi ha postures més conservacionistes, que alerten contra aquesta línia d'intervenció en el bosc. Fa un any que, a Setcases, diverses entitats ecologistes van paralitzar la tala d'un bosc de pi negre. A "30 minuts" podrem conèixer també els arguments de totes dues posicions."

De construir a mantenir

Durant les últimes dècades l’acció de govern de qualsevol administració, la local també, es visualitzava i era valorada per part dels ciutadans en gran part, en relació al número de nous equipaments que es construïen, la quantitat i qualitat dels nous serveis que es creaven o els diners gastats en la millora i ampliació d’espais i serveis preexistents.
Si bé és cert que en molts casos, aquest conjunt d’accions han permès millorar de manera molt significativa les condicions dels serveis que s’oferien des de l’administració, no és menys cert que en l’actualitat les prioritats són unes altres. L’objectiu actual és preservar allò que tants esforços ens ha costat d’aconseguir com a poble.
A nivell municipal, podem afirmar amb rotunditat que disposem d’uns equipaments municipals suficients i de qualitat per satisfer les demandes dels castellarencs i castellarenques, així com també podem gaudir d’un espai públic que, en general, està en unes condicions més que correctes.
El context socioeconòmic actual però, ha canviat la percepció que tots tenim del món que ens envolta i l’administració local no pot i no vol ser aliena a aquesta nova realitat.
Des de l’Ajuntament, i crec que és un sentiment compartit per la major part de la ciutadania, entenem que ara és moment per canviar els verbs que han guiat l’acció dels governs d’arreu durant els últims anys i també les actituds dels ciutadans.
Hem de passar d’ “expandir” a “contenir”. Hem deixar de “gastar” per començar a “invertir”. Hem de deixar l’ “exigir” per instal•lar-nos en el “col•laborar”. En definitiva, hem de canviar el verb “construir” pel verb “mantenir”.

A ses Majestats els Reis Mags

Benvolguts Reis Mags,

Vivim en un bonic poble situat on la fondalada del Vallès comença a deixar de ser fondalada i comença a enfilar-se cap a la serralada prelitoral.

És un poble petit, que els darrers anys ha crescut de manera important i que cada vegada més, sense deixar de tenir la calidesa del poble de tota la vida, ha començat a patir algunes de les preocupacions d’una petita ciutat de les rodalies de Barcelona.

Ens agradi o no, la Vila ha crescut tant en habitants com en serveis, en número de zones verdes, en quilometres de carrers ....

Tot aquest creixement, tant en qualitatiu com quantitatiu, s’ha produït en un context d’una bonança econòmica sense precedents a la nostra història recent, que ens ha premés com a poble de dotar-nos d’uns equipaments i d’un espai públic de qualitat.

D’uns anys cap aquí però, que la situació socioeconòmica del país ha canviat. La bonança a deixat pas a una època en la qual hem d’estalviar i mirar molt bé en què gastem els diners, per tal de poder conservar en bon estat l’espai i els equipaments públics que són de tots.

És per això, que enguany volem demanar-vos que ens ajudeu. Us volem demanar que aquella minoria incívica que no respecte els més mínims hàbits de convivència, aprengui que entre tots hem de respectar i conservar el nostre mobiliari urbà, que hem deixar les deixalles dins dels contenidors, que no hem de fer malbé ni robar les plantes de les nostres jardineres, que no hem d’embrutar l’espai públic amb pintades ofensives, que no s’han de llençar papers i llaunes al terra, que no es poden enganxar cartells als fanals...

En definitiva, us demanem que ens porteu una societat més cívica en el seu conjunt, en la qual tots prenguem consciència que el que hi ha al carrer és de tots, i entre tots ho hem de conservar net i en bones condicions.

Que tothom hi digui la seva...

Quan no es té l'orgull inofensiu d'explicar les coses als altres, és que es té la vanitat idiota de creure's incomprès. En nom dels principis higiènics més elementals, convé que tothom hi digui la seva. Després, el temps, amb el garbell de granet fi, dirà l'última paraula.

Josep Pla (Palafrugell 1897-Llofriu 1981)

Gestionem bé l’aigua ara que plou

En el darrer Ple vam aprovar dues iniciatives que tenen per objectiu millorar la gestió dels recursos hídrics al nostre municipi. D’una banda, la modificació de l’ordenança d’estalvi d’aigua vigent des del 2008 i de l’altra, la creació del servei de manteniment del clavegueram que ha de garantir, en un futur, una millor gestió de les aigües residuals que generem al municipi.

Normalment, aquest tipus d’iniciatives de caràcter medi ambiental es tiren endavant quan hi ha urgències o en situacions difícils. En aquest cas però, hem impulsat aquests dos temes quan s’havia de fer. Els hem impulsat quan el municipi està rebent un episodi important de pluges i quan els aqüífers que abasteixen Castellar es troben en uns nivells més que acceptables i no hi ha cap urgència ambiental en matèria de sanejament.

La gestió cicle integral de l’aigua requereix una bona planificació a llarg termini per tal de garantir que, progressivament, tant els consums com les incidències en la gestió de la xarxa de sanejament del municipi vagin disminuint.

L’aigua, com a recurs escàs és, conjuntament amb l’energia, un pilar indispensable per a la vida i per al desenvolupament sostenible de les activitats econòmiques. Per això, més enllà de gestionar el creixent consum d’aigua, cal replantejar-ne les necessitats d’ús.

En aquest sentit, des de l’ajuntament ens fixem com a una prioritat la promoció d'una nova cultura de l'aigua; és a dir, d’un nou model de gestió i consum d’aigua basat en els principis de moderació, eficiència, estalvi i reutilització. Només així, des del territori i actuant localment, podrem fer front a un dels majors reptes que tenim com a societat: l’ús eficient i respectuós d’aquest recurs finit.